Un petit miracle

visita triomfal del cantant i guitarrista nord-americà Marcus King divendres a Barcelona, on va demostrar, en una Sala Apolo amb entrades exhaurides, que, per escoltar southern rock, blues, country i soul de fina qualitat no cal recórrer sempre als déus de les dècades dels seixanta i els setanta del segle passat.

King, que als 28 anys ja ha superat un atac de cor i ha deixat enrere unes quantes addiccions, va comparèixer a l’escenari amb la banda sonora del tema principal de The Good, the Bad and the Ugly i va acomiadar-se’n havent invocat els Allman Brothers amb una reeixida i molt celebrada versió del Ramblin’ Man del fa poc traspassat Dickey Betts. Entremig, cent minuts gloriosos durant els quals Marcus King, amb un quartet en què va destacar el també guitarrista Drew Smithers (que, una estona abans del bolo, es va passejar pel carrer Nou de la Rambla... amb el seu gos) va fer moltes coses i va fer-les totes bé. Des de brillar amb la guitarra en frasejos de blues a revelar-se com un veritable soulman en les cançons d’un nou disc, Mood Swings, produït per Rick Rubin. Un petit miracle, també, perquè molts noms de la lliga de King, a Barcelona, hi arriben amb comptagotes.