Paul Lynch novel·la el col·lapse social que s’acosta

L’autor irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977) és un home d’aspecte treballadament desendreçat, perfumat amb aroma nihilista, fins que parla, en què es mostra simpàtic i expressiu, modest i conformat amb la feina promocional que encara li toca fer després de rebre el premi Booker 2023 per la novel·la El càntic del profeta, publicada per Periscopi, amb traducció catalana de Marc Rubió i, en castellà, a Alfaguara, amb traducció d’Eduardo Iriarte.

“El dia després de fer-se públic que se’m concedia el Booker em van dir que havien sortit a tot el món 3.000 articles parlant de mi, tot i que això no va de mi, va dels lectors. He conegut milers de lectors que han volgut parlar amb mi de la novel·la. El Booker m’ha fet sortir de casa”, confessa, agraït, a la terrassa de l’hotel barceloní on avui s’ha convocat la premsa.

És clar que no tot és clarament positiu, en això de rebre grans premis. “Diuen que després de guanyar el Booker trigues un any a tornar a escriure. Autors que el van guanyar ja em van advertir que és més temps... Jo crec que trigaré tres anys en poder tornar a fer la meva feina, que no és parlar amb vosaltres i viatjar, és tancar-me a casa a escriure. Però ara les veus de la inspiració estan calladetes. És el sacrifici que cal fer a canvi del premi”, afegeix.

La novel·la es podria dir que comença com si fos Què volen aquesta gent?, el clàssic de Maria del Mar Bonet. Una nit plujosa a Dublín, uns trucs a la porta sorprenen l’Eilish Stack: dos agents de la nova policia secreta d’Irlanda volen interrogar el seu marit, el Larry, professor i sindicalista, per advertir-lo que s’ha de mantenir apartat de qualsevol tema polític en contra del Partit de l’Aliança Nacional, que ha pres el control de la República d’Irlanda. Ben aviat l’Eilish es veurà obligada a preguntar-se fins on pot arribar per salvar tot allò que li importa, i què –o qui– està disposada a deixar enrere.

Tot i aquest plantejament, Lynch no considera que faci novel·la política. “Orwell sí que la feia, per exemple. Pocs autors poden fer una novel·la clarament política i que, alhora, sigui bona literatura... Jo miro de parlar de la veritat eterna de la realitat humana, del que anomeno realisme còsmic, com fan autors en què m’hi emmirallo, com ara Cormac McCarthy, William Faulkner, Samuel Beckett..., que parlen de la condició humana des de la distància”, afirma l’autor, que afegeix que no aborda greuges, a les seves novel·les, “si no la pena i el dolor de la condició humana”.

L’obra pivota sobre la protagonista. “Quan vaig començar a escriure El càntic del profeta no tenia ni idea de què estava fent, fins que em vaig adonar que no anava bé i que havia perdut el temps durant sis mesos. Així que la vaig començar de nou i la primera pàgina ja em va sortir a raig, perquè l’Eilish Stack ja hi era, esperant-me.”

“M’interessa la complexitat del personatge: mare de tres adolescents i d’un nadó; al marit el detenen per motius polítics; la seva feina com a empresària; el pare malalt... I, tot i això, té la capacitat per mantenir l’equilibri mentre el món es va desmuntant al seu voltant”, opina l’autor sobre el seu personatge. “Per a mi, l’Eilish mostra la complexitat de la vida moderna, una dona que ho pot tot, una heroïna grega que intenta superar el que li marca el destí. Tot és foscor i ella mira de trobar la sortida, la família, il·luminant el camí amb un llumí.”

La novel·la, de 300 pàgines i nou capítols, és densa, però no críptica, amb pinzellades poètiques. Manada per l’imperatiu del temps verbal en present. Sense paràgrafs, només dobles espais de tant en tant. Els diàlegs són d’estil indirecte, formen part del text, una tècnica que cal treballar molt perquè funcioni. I funciona, perquè Lynch té clar el que es proposa.

“Tot procés d’escriptura ho és de reescriptura. El més important és la forma, l’estructura que sostindrà el text. No he fet paràgrafs, està escrita en present i he inclòs els diàlegs en el text per generar una sensació d’ofec; vull que el lector senti l’angoixa i la claustrofòbia de la protagonista”, i ho aconsegueix. “La feina de l’escriptor és plasmar la realitat damunt el paper. La textura, la densitat és com la realitat que vull mostrar.”

Tot i assegurar que no fa novel·la política, el cert és que els conceptes polítics recorren la trama ambientada en una Irlanda no tant distòpica com seria desitjable. Una deriva que està tenint lloc a molts països. “Ja fa molt que la vida estable, viure en democràcia no ho podem donar fer fet. Quan la vaig començar a escriure ja s’havia aplicat el Brexit, manava Trump als Estat Units i a Europa es feia evident que cada cop es va més cap a l’ultradreta sense amagar-se’n.”

I Lynch deixa anar una realitat que ens pot sonar molt propera. “Si et vols carregar una democràcia comences per controlar el poder judicial, és evident.”

El to gairebé apocalíptic, el col·lapse social que mostra l’autor, té l’encert d’estar mostrat en dimensions limitades, no en l’àmbit global. “A la protagonista se li desmunta el món, passa pels nou cercles de l’infern, perquè la fi del món té lloc a escala local, truca a la seva porta. Per això molts lectors m’han dit que s’han angoixat, llegint la novel·la.”

L’autor irlandès també l’encerta quan ens planta al davant un mirall per demostrar-nos un error cíclic, el de creure que a nosaltres, això –sigui el que sigui– no ens passarà. “Quan mirem un documental històric o algunes pel·lícules que parlen de conflictes pensem que aquella situació nosaltres l’hauríem vist a venir, i no és així. És molt difícil entendre la complexitat del que veiem a les notícies. I espero que aquesta novel·la ajudi a generar una certa empatia amb els altres”, conclou.

Paul Lynch ha publicat cinc novel·les en deu anys, traduïdes a unes trenta llengües, i ha guanyat sis premis, a més d’haver estat nominat a una dotzena més, tant a Irlanda com a Anglaterra, Itàlia i, molt especialment, França.