Matisse i Miró, una història d’admiració sense imitació

Quan ja era un artista consagrat, Henri Matisse (1869-1954) va tenir una crisi creativa brutal. No tenia esma per pintar. No sabia cap a on tirar. Això succeïa a principi dels anys trenta i de manera imprevista va aparèixer el seu salvador, un pintor 24 anys més jove que s’anava obrint pas en el món de l’art: Joan Miró (1893-1983). Al català l’havia fitxat el fill de Matisse, Pierre, marxant, per projectar-lo als Estats Units. Matisse pare va participar en la tria d’obres que viatjarien a l’altre cantó de l’Atlàntic, i va quedar fascinat amb els papers de vidre, els guaixos i els pastels, però és que a més va fer un prec al seu fill: volia quedar-se a casa un parell de peces de Miró. Li va suplicar que les hi portés, que ja en pagaria el transport de la seva butxaca. Volia aprendre d’aquell marrec. Volia tornar a trobar sentit a la pintura. Volia tornar a ser Matisse.

Aquesta poderosa història travessa l’exposició MiróMatisse. Més enllà de les imatges, que presenta la Fundació Miró fins al 9 de febrer en col·laboració amb el museu monogràfic de l’artista francès a Niça, on aquest meravellós projecte ja s’ha vist. Quina bona pensada que va tenir el centre mironià d’obrir una línia de mostres de diàlegs amb altres factòtums de l’art del segle XX. Perquè Miró en surt sempre reforçat, és com descobrir-lo de bell nou fins i tot davant d’obres que hem vist mil cops. Va començar amb Paul Klee, va continuar amb Picasso i ara l’acara amb un Matisse grandiós que el 1942 confessaria al poeta Louis Aragon que per ell el pintor de veritat era Miró. “Independentment del que representi en una tela, si en un punt determinat hi ha col·locada una taca vermella, pots estar segur que era allà, i en cap altre lloc, on havia d’estar. Treu-la, i el quadre cau.”

L’exposició no fa trampa. Òbviament, primerament va ser Miró el que es va fixar en Matisse. Segurament la primera obra que va veure d’ell, si més no en viu, va ser el 1917 a l’exposició d’art francès que va allotjar el Palau de Belles Arts (Nature morte aux coloquintes, propietat de la Barnes Foundation de Filadèlfia, que és una llàstima que no l’hagi deixat viatjar a la capital catalana). Tres anys després la firma de Matisse tornava a ser present a Barcelona, ara a les galeries Dalmau i ara al costat de la firma d’un Miró en gestació l’ego del qual es devia inflar per força.

D’aquest període de prerelació personal entre tots dos, a la Miró llueixen dues obres, una de cada artista, dels fons del Moma (al final del recorregut hi ha un tercer préstec del museu de Nova York, ja en parlarem). Qui no caigui d’esquena davant d’aquesta parella de pintures és que no és humà. Són dues composicions d’objectes quotidians, d’un perfum semblant, plenes de poesia i dominades per una atmosfera flotant. I així i tot són diferents. Perquè eren dos artistes diferents. “Miró no és un fals Matisse ni Matisse un fals Miró. No es van imitar mai”, exclama Véronique Dupas, coordinadora de l’exposició a Barcelona, veterana treballadora de la Miró i ara feliçment al seu departament d’exposicions.

El comissari oficial és Rémi Labrusse, però Dupas ha fet aportacions rellevants per poder teixir aquest relat de connexions entre Miró i Matisse. Per exemple, va trobar una fotografia en què se’ls veu junts, al cafè Les Deux Magots de París, no se sap ben bé la data, però és en plena Guerra Civil Espanyola. Qui va disparar la càmera va ser Pierre, a qui Miró reclamaria la foto. Dupas la va localitzar a la casa de subhastes Sotheby’s.

Surten seriosos tots dos. L’important ja s’ho havien dit feia uns anys. El llegat de cartes és una mina per resseguir les seves afinitats. Corprèn llegir-hi que el tòtem demanava opinió a l’artista tendre. En una vitrina hi ha un quadern de dibuixos del 1934 en què Miró expressa de meravella l’influx de Matisse. “Ben fauve, ben potent” o “Màxima violència”, va anotar-hi. Miró parlava poc però escrivia molt, per sort dels estudiosos. Tenia ben clar que les arrels del fauvisme eren nord-catalanes. Matisse va baixar al sud, a Cotlliure, per obrir la porta de les avantguardes, i Miró hi va accedir per poder pujar al nord, a París, la capital mundial de l’art. Amb la lliçó apresa: “Deixar-se guiar per la mà”, com predicava Matisse. Inclosa també la lliçó dels seus colors. La fórmula secreta la hi va passar Joaquim Sunyer, que havia conegut bé Matisse i hi havia sintonitzat, i alhora Miró la va escampar entre les seves amistats, com ara Enric Cristòfol Ricart.

El pintor francès no va retenir les dues obres que el seu fill li va enviar a casa com si fossin una medicina per curar-se de la crisi creativa que patia. Però Miró acabaria regalant a la seva neta un duet de peces que encara avui conserven els descendents de Matisse. Són a l’exposició a la vora dels tres quadres de Matisse que Miró custodiava a la seva col·lecció personal, obsequis que li va fer Pierre. El marxant els va unir novament en una exposició col·lectiva a la seva galeria de Nova York, el 1938, en què el títol ja ho deia tot: From Matisse to Miró.

La II Guerra Mundial va estroncar moltes coses, però no pas el vincle entre ells dos. Pierre va insistir a Miró de reprendre el contacte. Van agendar una trobada a Barcelona, a la qual finalment només va poder assistir la dona del marxant, Teeny. Es van fotografiar a la Casa Batlló. Mentrestant, Henri Matisse va enviar a Miró una postal tan bon punt França va ser alliberada: “Alegrem-nos-en junts.”

Cadascú va fer el seu propi camí. Tots dos anhelant grans projectes que s’expandissin més enllà del quadre. A la Miró hi tenim les maquetes de vitralls, el francès per a la capella del Rosari de Vença, el català per a la Capella Reial de Saint-Frambourg, a Senlis. I la traca final, el Nu dempeus (1918) de Miró, que aquest sí que ha sortit del Saint Louis Art Museum, i la Vista de Notre-Dame (1914), de Matisse, el tercer préstec del Moma, que et deixa estabornit.