Llibres
Cèsar, Marc Antoni i Cleòpatra, una guerra mundial
El segle XX va estar marcat per algunes de les guerres més sagnants de la història. La Primera Guerra Mundial (1914-1918), també coneguda com la Gran Guerra, i la Segona Guerra Mundial (1939-1945), que va enfrontar els aliats contra les potències de l’Eix, van ser dos dels grans conflictes d’abast expansiu que van implicar diversos països i aliances. Però realment van ser la primera i la segona d’aquest abast?
Els historiadors, amb aquesta constant vocació de mirar enrere per investigar i interpretar allò que els nostres avantpassats van fer, continuen revisant conceptes que tenim preestablerts. Un d’ells, l’italià Giusto Traina, historiador i professor d’història romana a la Universitat de la Sorbona de París, responsable de més d’una dotzena de llibres, n’acaba de publicar un altre d’un dels períodes històrics més fructífers i essencials en l’esdevenir del progrés de la humanitat en el qual revela una tesi trencadora respecte a molts supòsits, el fet que el període entre l’assassinat de Juli Cèsar i els suïcidis de Marc Antoni i Cleòpatra, que va estar marcat per una successió de guerres civils barrejades o combinades amb conflictes en altres escenaris europeus i asiàtics, es pugui considerar que va donar lloc a una guerra mundial.
El títol del llibre, publicat per l’editorial Crítica, ho deixa ben clar: La guerra mundial de los romanos. També la seva lectura, que ens endinsa en aquell apassionant períodes que ens porta a la fi de la República, un segle llarg, des del punt de vista de les fonts romanes, marcat per les guerres civils: Mari contra Sul·la, Cèsar contra Pompeu i Octavi contra Marc Antoni, per esmentar només alguns dels conflictes més llargs i cruents. Guerres, com destaca l’historiador, que podrien semblar només revenges per passar comptes pendents entre faccions romanes, interrompudes per campanyes contra bàrbars o rebels, però en realitat van ser quelcom més complex.
“No es tractava, per això, d’un conflicte corrent, sinó d’una autèntica guerra en majúscules, que va durar catorze anys: des de l’assassinat de Juli Cèsar l’any 44 aC fins a la victòria definitiva d’Octavi sobre Antoni i Cleòpatra el 30 aC”, destaca Traina, que exposa que la seva perspectiva era mundial. Aquest terme, com bé remarca, podria semblar anacrònic, perquè abans del segle XIX no es parlava de “guerra mundial”. De fet, els antics coneixien perfectament la diferència entre un conflicte ordinari i una gran guerra. Així mateix, els romans eren conscients que les seves guerres civils, almenys a partir de mitjan del segle I abans de la nostra era, havien assolit una dimensió internacional, des d’Hispània fins a l’imperi Part (l’antic Iran).
Així mateix, com subratlla l’historiador italià, no es poden analitzar els esdeveniments del final de la República sense comprendre el repte militar més important: la continuació de la gran expedició als Balcans, i després a l’Orient, preparada per Cèsar però interrompuda pel seu assassinat. Una tasca que van reprendre més endavant Octavi i Marc Antoni, però que no va donar els fruits per als interessos de Roma, sinó uns resultats mediocres.
“Des de la perspectiva històrica tradicional, centrada en Roma i en Itàlia, els pobles veïns haurien assistit, més o menys de prop, a les guerres civils dels romans en qualitat de peons d’un joc sobre un tauler de l’Imperium Romanum. Berbers, hispans, gals, grecs, tracis i armenis haurien ocupat la primera fila d’aquests espectacles tràgics de les guerres civils romanes de les quals depenia el seu destí”, escriu.
D’aquí que a través d’aquesta història renovada, Giusto Traina proposa una nova perspectiva despullant els actors estrangers del seu paper de personatges secundaris: “Juntament amb Octavi i Antoni, i altres romans més o menys importants, va haver-hi estrangers menys coneguts que Cleòpatra implicats en el Gran Joc entre Roma, els parts i els altres pobles veïns: el moro Bogud, el cilici Tarcondimoto i l’armeni Atravasdes.”
L’últim projecte de Cèsar
Després de derrotar Pompeu, Juli Cèsar tenia molts fronts oberts. Com es repassa al llibre, a més d’haver d’acabar amb la guerra civil contra els fills i els aliats de Pompeu, primer a Àfrica i després a Hispània, i mentre hi havia constants revoltes a Roma a causa de la seva absència, Cèsar tenia al cap dos pols estratègics d’Orient: el mar Negre i Mesopotàmia. Cap d’aquestes regions estava completament sota el control de Roma.
Sobre la importància dels triomfs espectaculars dels exèrcits romans d’aquella època, es destaquen les quatre cerimònies en les seves victòries que es van celebrar de forma ostentosa i consagrada: la Gàl·lia, l’Àfrica, el Pont i Egipte. “El poble va veure aleshores desfilar carros carregats del botí i de presoners”, assenyala.
Els idus de març van agafar més d’un desprevingut. Entre ells, Octavi, el jove hereu de Cèsar, que mentre el mataven ell esperava el seu general amb un gran exèrcit a la província de Macedònia, on l’esperaven per iniciar una campanya a l’Orient. La mort del dictador va provocar un cert desgavell arreu del món. Es van témer revoltes, sobretot en les tribus germàniques de la Gàl·lia, però aquestes van declarar la seva obediència a Roma, fet que es va rebre amb un gran alleujament. A l’Àfrica, aprofitant el clima de confusió, el príncep númida Arabió va recuperar una part de les seves terres, que havia hagut d’abandonar l’any 46 aC, després de la victòria de Cèsar i l’ocupació del regne del seu pare Masinisa II. “L’experiència de les guerres civils havia demostrat la importància de les aliances amb els reis africans. En efecte, no s’ha d’oblidar mai que els regnes amics tenien una vida pròpia i no eren mers peons de la política romana”, subratlla Traina.
L’historiador desgrana en capítols extensos les dites i dissorts dels triumvirs Octavi, Marc Antoni i Marc Emili Lèpid i la fi de la República, que va concloure amb la victòria d’Octavi a Alexandria. Sobre la cèlebre batalla d’Accio, l’historiador considera que aquesta va ser una victòria “sobre els egipcis”, i va conservar una gran ressonància en l’imaginari dels romans. Dels tres triomfs concedits a Octavi pel Senat i celebrats l’any 29 aC, el de la victòria sobre Egipte va ser el més fastuós i colorit. “Oficialment, a Roma, la batalla d’Accio havia estat una guerra exterior contra Egipte: de fet, va ser una barreja de guerra exterior i de guerra civil. En poques paraules, “una guerra mundial”, conclou al final del llibre.
