La distopia de la sirena que va aprendre d’Ivan Ílitx

Gemma Calduch (Barcelona, 1968) és creativa publicitària, llicenciada en ciències de la informació. Si sabessis el mar com és bonic (La Magrana) és la seva obra de debut. La va iniciar al llarg d’un curs de narrativa a l’Ateneu Barcelonès fa dotze anys i, per falta de temps, la va tenir nou anys al calaix fins que el confinament i un ERO li van permetre treballar en les vint pàgines en què hi tenia una idea, un esquema i l’esbós de mitja dotzena de personatges.

Quan diem “treballar” és en el sentit literal, perquè hi va dedicar tres anys i desenes de reescriptures. “He llençat moltes pàgines. Per exemple dues històries secundàries que no deixaven funcionar la resta”, explica l’autora. La llengua, molt elaborada, sense excessos d’orfebre aprenent, és un dels diversos elements de valor de l’obra. “Volia trobar sempre la paraula precisa i, a més, havia d’evitar la contaminació del castellà.”

En un racó de costa remot, on el sol fa més d’un segle que va deixar d’escalfar, els habitants de Port viuen una existència miserable. Passen fred i molta fam. La captura d’una nova sirena, que els ha de garantir una pesca imprescindible per sobreviure, pot capgirar la seva sort. Al voltant d’ella hi ha el Príam, que l’ha pescat; l’Arno, que l’ha de domesticar; la petita Gala, filla muda de l’Arno; la vella Gripa, líder del llogarret; la Nora, jove segona esposa del Príam...

La sirena, freda, forta i amb dents punxegudes, però també bella i amb uns poders especials, no és com les altres, i tot canviarà. “Des de petita m’interessen els éssers mitològics i els fantàstics, com els vampirs, els homes llop... La sirena em ve per un conte, molt curt, que es va inventar la meva àvia. D’alguna manera, em va quedar pendent acabar-lo”, explica Calduch. Tot el que passa de mític en el relat s’ho ha imaginat l’autora, no es basa en textos precedents. “Imaginar és la meva zona de confort.”

“La sirena m’interessa perquè és un ésser híbrid, mig dona, mig peix, símbol dels que no encaixen enlloc, perquè no és ni de mar ni de terra... Vaig fer recerca i em vaig adonar que no hi ha gaire literatura per a adults sobre aquest tema. N’hi ha, però poca i des del punt de vista de l’home. Amb el temps, la imatge de la sirena s’ha anat frivolitzant i jo he volgut fer un contrarelat, en què reivindico una sirena monstruosa que no per això està relacionada amb tot allò que és pervers, amb la maldat i el pecat, amb la mort. Jo la lligo amb la vida. És una sirena contemporània.”

La trama podria tenir lloc en una època com ara finals del segle XIX, però podria ser una tornada a abans de l’electricitat, després d’un cataclisme planetari. “És una distopia. Plantejo un món devastat, sense explicar què va passar, perquè no és el que m’atreia. És com una protosocietat que torna a començar. No ha quedat res escrit i la transmissió del coneixement és oral. Li he volgut donar un aire atemporal, jugant amb noms d’arrel grega en una societat primitiva que ha de lluitar per la supervivència més bàsica. No tenen espai per a la poesia.”

En canvi, un vers del poema L’Empordà, de Joan Maragall, dona títol a l’obra. Però no hi ha cap més relació. “No m’hi vaig inspirar, tot i que el poema és un diàleg entre un humà i una sirena, però el to no té res a veure amb la meva obra”, afirma l’autora.

Com tota obra, té molts nivells de lectura, moltes capes. “Com a creativa publicitària que soc, la primera intenció era entretenir. Però també volia commoure i fer reflexionar. Crec que té una lectura ecologista, una de feminista, també hi ha la maternitat, que és molt important al llibre, els amors no correspostos, parla de la incomunicació i la soledat... Sé que és molt ambiciós, però, en resum, volia parlar de la condició humana” al voltant d’un ésser que esdevindrà metàfora de la fragilitat humana, de les pròpies pors i de la lluita per la supervivència.

Com a explicació de la qualitat literària que mostra, encara més en ser una obra de debut, a més de la dedicació i l’autoexigència, assegura que és una lletraferida. “He llegit molt, de tot, comercial i de fondària, tot i que al final prefereixo els grans.”

Alguns noms que cita, relacionats amb la novel·la, són Elizabeth Strout, Jane Smiley i Margaret Atwood. “M’agrada com connecten amb les emocions i aquesta cosa femenina d’abordar els personatges i anar cap endins.” Però aleshores arriba un Tolstoi que no havia llegit, La mort d’Ivan Ílitx. “Hi va haver un abans i un després. Vaig aprendre, a través d’aquest home savi, que la bona literatura s’ha de desprendre de tot artifici, connectar amb el que és essencial, amb la veritat.” Durant el procés d’escriptura també la va influenciar Faulkner. “Em va ensenyar a respectar la intel·ligència del lector, a no ser òbvia.” I fins i tot van passar per allà Henry James i Stefan Zweig, entre altres, és clar.

Té clar que la millor manera de superar el llistó tan alt que s’ha posat és continuar treballant. Ara escriu una obra que no té res a veure amb Si sabessis el mar com és bonic. “El que no escriuré mai és una novel·la del segle XXI, explicant la vida a Barcelona o si m’he separat de la parella; no faré autoficció perquè el que m’agrada és inventar.” Magnífic.