La distopia de la sirena que va aprendre d’Ivan Ílitx

Gemma Cal­duch (Bar­ce­lona, 1968) és cre­a­tiva publi­citària, lli­cen­ci­ada en ciències de la infor­mació. Si sabes­sis el mar com és bonic (La Magrana) és la seva obra de debut. La va ini­ciar al llarg d’un curs de nar­ra­tiva a l’Ate­neu Bar­ce­lonès fa dotze anys i, per falta de temps, la va tenir nou anys al calaix fins que el con­fi­na­ment i un ERO li van per­me­tre tre­ba­llar en les vint pàgines en què hi tenia una idea, un esquema i l’esbós de mitja dot­zena de per­so­nat­ges.

Quan diem “tre­ba­llar” és en el sen­tit lite­ral, perquè hi va dedi­car tres anys i dese­nes de rees­crip­tu­res. “He llençat mol­tes pàgines. Per exem­ple dues històries secundàries que no dei­xa­ven fun­ci­o­nar la resta”, explica l’autora. La llen­gua, molt ela­bo­rada, sense exces­sos d’orfe­bre apre­nent, és un dels diver­sos ele­ments de valor de l’obra. “Volia tro­bar sem­pre la paraula pre­cisa i, a més, havia d’evi­tar la con­ta­mi­nació del cas­tellà.”

En un racó de costa remot, on el sol fa més d’un segle que va dei­xar d’escal­far, els habi­tants de Port viuen una existència mise­ra­ble. Pas­sen fred i molta fam. La cap­tura d’una nova sirena, que els ha de garan­tir una pesca impres­cin­di­ble per sobre­viure, pot cap­gi­rar la seva sort. Al vol­tant d’ella hi ha el Príam, que l’ha pes­cat; l’Arno, que l’ha de domes­ti­car; la petita Gala, filla muda de l’Arno; la vella Gripa, líder del llo­gar­ret; la Nora, jove segona esposa del Príam...

La sirena, freda, forta i amb dents pun­xe­gu­des, però també bella i amb uns poders espe­ci­als, no és com les altres, i tot can­viarà. “Des de petita m’interes­sen els éssers mitològics i els fantàstics, com els vam­pirs, els homes llop... La sirena em ve per un conte, molt curt, que es va inven­tar la meva àvia. D’alguna manera, em va que­dar pen­dent aca­bar-lo”, explica Cal­duch. Tot el que passa de mític en el relat s’ho ha ima­gi­nat l’autora, no es basa en tex­tos pre­ce­dents. “Ima­gi­nar és la meva zona de con­fort.”

“La sirena m’interessa perquè és un ésser híbrid, mig dona, mig peix, símbol dels que no encai­xen enlloc, perquè no és ni de mar ni de terra... Vaig fer recerca i em vaig ado­nar que no hi ha gaire lite­ra­tura per a adults sobre aquest tema. N’hi ha, però poca i des del punt de vista de l’home. Amb el temps, la imatge de la sirena s’ha anat fri­vo­lit­zant i jo he vol­gut fer un con­tra­re­lat, en què rei­vin­dico una sirena mons­tru­osa que no per això està rela­ci­o­nada amb tot allò que és per­vers, amb la mal­dat i el pecat, amb la mort. Jo la lligo amb la vida. És una sirena con­tem­porània.”

La trama podria tenir lloc en una època com ara finals del segle XIX, però podria ser una tor­nada a abans de l’elec­tri­ci­tat, després d’un cata­clisme pla­ne­tari. “És una dis­to­pia. Plan­tejo un món devas­tat, sense expli­car què va pas­sar, perquè no és el que m’atreia. És com una pro­to­so­ci­e­tat que torna a començar. No ha que­dat res escrit i la trans­missió del conei­xe­ment és oral. Li he vol­gut donar un aire atem­po­ral, jugant amb noms d’arrel grega en una soci­e­tat pri­mi­tiva que ha de llui­tar per la super­vivència més bàsica. No tenen espai per a la poe­sia.”

En canvi, un vers del poema L’Empordà, de Joan Mara­gall, dona títol a l’obra. Però no hi ha cap més relació. “No m’hi vaig ins­pi­rar, tot i que el poema és un diàleg entre un humà i una sirena, però el to no té res a veure amb la meva obra”, afirma l’autora.

Com tota obra, té molts nivells de lec­tura, mol­tes capes. “Com a cre­a­tiva publi­citària que soc, la pri­mera intenció era entre­te­nir. Però també volia com­moure i fer refle­xi­o­nar. Crec que té una lec­tura eco­lo­gista, una de femi­nista, també hi ha la mater­ni­tat, que és molt impor­tant al lli­bre, els amors no cor­res­pos­tos, parla de la inco­mu­ni­cació i la sole­dat... Sé que és molt ambiciós, però, en resum, volia par­lar de la con­dició humana” al vol­tant d’un ésser que esde­vindrà metàfora de la fra­gi­li­tat humana, de les pròpies pors i de la lluita per la super­vivència.

Com a expli­cació de la qua­li­tat literària que mos­tra, encara més en ser una obra de debut, a més de la dedi­cació i l’auto­e­xigència, asse­gura que és una lle­tra­fe­rida. “He lle­git molt, de tot, comer­cial i de fondària, tot i que al final pre­fe­reixo els grans.”

Alguns noms que cita, rela­ci­o­nats amb la novel·la, són Eli­za­beth Strout, Jane Smi­ley i Mar­ga­ret Atwood. “M’agrada com con­nec­ten amb les emo­ci­ons i aquesta cosa feme­nina d’abor­dar els per­so­nat­ges i anar cap endins.” Però ales­ho­res arriba un Tols­toi que no havia lle­git, La mort d’Ivan Ílitx. “Hi va haver un abans i un després. Vaig apren­dre, a través d’aquest home savi, que la bona lite­ra­tura s’ha de des­pren­dre de tot arti­fici, con­nec­tar amb el que és essen­cial, amb la veri­tat.” Durant el procés d’escrip­tura també la va influ­en­ciar Faulk­ner. “Em va ense­nyar a res­pec­tar la intel·ligència del lec­tor, a no ser òbvia.” I fins i tot van pas­sar per allà Henry James i Ste­fan Zweig, entre altres, és clar.

Té clar que la millor manera de superar el llistó tan alt que s’ha posat és con­ti­nuar tre­ba­llant. Ara escriu una obra que no té res a veure amb Si sabes­sis el mar com és bonic. “El que no escriuré mai és una novel·la del segle XXI, expli­cant la vida a Bar­ce­lona o si m’he sepa­rat de la pare­lla; no faré auto­ficció perquè el que m’agrada és inven­tar.” Magnífic.