La faç anglòfona de Fernando Pessoa

“El poeta és fingidor. / Fingeix tan completament / que fins fingeix que és dolor / el dolor que de debò sent.” Els memorables versos del poema pessoà Autopsicografia no van veure la llum fins al 1932, anys després de l’escriptura de les composicions angleses que ens ocupen. Perquè el pare i màxim exponent del modernisme literari lusità aspirava a ser, a l’inici, un (o diversos) poeta anglès. Fernando Pessoa (Lisboa, 1988-1935) havia perdut el pare quan tot just comptava un lustre, i dos anys més tard s’envolava amb la mare a la ciutat sud-africana de Durban, on el seu padrastre exercia de cònsol portuguès i on romandria dels set als disset anys. S’imbuiria de la llengua anglesa fins a fer-la gairebé pròpia. És d’aquest període que daten els primers temptejos anglòfons del poeta, i que avui considerem fruits del que s’ha convingut a anomenar el Proto Pessoa, o Pessoa pre Caeiro. El concepte abraça les composicions prèvies a la naixença d’Alberto Caeiro, Ricardo Reis i Álvaro de Campos, els grans heterònims pessoans, prolífics autors nats el 1914, que acompanyaran la consciència del poeta i la seva tasca d’escriptura, reinventant-la.

Tot i això, l’aventura del poeta fingidor –compartida, al camp de la prosa, pel cèlebre Borges– ja escomet en llengua anglesa, amb la naixença de dues màscares rellevants del poeta anglòfon: Charles Robert Anon i Alexander Search, que Gabriel de la S.T. Sampol retrata al pròleg de l’edició que ens ocupa. En efecte, avui ens arriba, per primera vegada en la nostra llengua i en la traducció de Miquel Àngel Llauger, el florilegi que recull una mostra representativa d’aquesta poesia protopessoana, que el lusità desplegaria, fonamentalment, en cinc obres: El violinista boig, Antínous, Epithalamium, 35 Sonets i Inscripcions.

Les composicions anglòfones basteixen un corpus poètic divers: al poema Antínous –que recupera la figura dels dying gods de la poesia romàntica i victoriana–, 361 versos canten la desesperació de l’emperador Adrià enfront del cos inanimat d’Antínous, l’amant que s’ha ofegat al Nil. Hi tracta l’atracció homosexual a través d’una sensualitat mesurada, de to sobri; però també la deïficació de l’amat o el poder de l’art que ens transcendeix. The Mad Fiddler, en canvi, és un recull de poemes amb qualitat musical, de to espiritual i de matèria contemplativa.

El tímid Pessoa, que era també un insaciable lector, havia perfeccionat la llengua anglesa a través del model dels poetes romàntics i postromàntics, Shakespeare, Milton o Edgar Allan Poe. Com que es tracta d’un domini de l’idioma fonamentalment deutor de les lectures dels grans referents –més que no pas del fet d’haver jugat al pati de l’escola amb els altres vailets–, l’anglès de ploma de Pessoa és clàssic, literari, una mica massa llibresc (diríem que ambicionava convertir-se en un Shelley del segle XX). Els experts acostumen a reconèixer, en l’obra anglòfona, una lírica formalment arcaica (el recull de 35 Sonets que va escriure entre 1910 i 1917, per exemple, és de mètrica shakespeariana, amb tres quartets i un apariat). Segons el crític Jonathan Griffin, aquestes composicions no funcionen com a poemes anglesos a causa del seu estil excessivament treballat. ¿Deu ser per això que els editors britànics refusaven contínuament a Pessoa la publicació dels seus versos?

Malgrat l’arcaisme de la forma, el contingut d’aquesta poesia és profundament pessoà. És un corpus ja afectat de les cogitacions i de les temàtiques que inspiraran la poesia portuguesa, moltes de les quals queden ben paleses als sonets. La dialèctica entre l’esperit i l’acció (“Com cristià que peca, a qui el doll brut / dels seus fets el du lluny del cel volgut”), la qualitat insondable i equívoca de la realitat (“Teixeixen aquest món somni i error / i en el que és ver menteix la certitud”), l’abisme que ens allunya de l’autoconeixement (“De mi mateix, tinc l’ànima molt lluny”) i dels altres (“De cor a cor, no pot salvar el barranc / ni la pensa subtil, ni l’ull trampós”), el caràcter il·lusori, somniat, de l’existència (“Som somnis de nosaltres, fugissers, / i un per a l’altre, somnis forasters) i el problema de la identitat vertadera (“Quantes màscares tapen altres màscares / amb què tapam de l’ànima la faç?”).

Tornat a la seva ciutat natal, Pessoa no deixarà d’escriure poemes en anglès, tot i que cada vegada de manera més escadussera. Si considerem la llengua la matèria que eleva l’edifici poètic, reflex de l’esperit de l’autor, podem preguntar-nos: no construeix, la llengua anglesa, un nou heterònim inadvertit per al poeta portuguès Fernando Pessoa? “I si l’ànima juga a no dur màscares, / quan sap que ja s’acaba el joc fal·laç?”