Una exposició reviu l’ecosistema cultural de la ‘Girona m’enamora’ dels 90

Al sotabosc, a l’ombra dels arbres on hi creixen les herbes i arbusts que formen l’estrat inferior d’un bosc, és on més activitat hi ha. A la ciutat no hi ha molsa, ni bolets, però també hi ha una mena de sotaciutat on hi passen coses, moltes, i que resulta vital per a mantenir una pulsió del teixit cultural que s’hi fa, més enllà de l’activitat oficial i estandaritzada.

Amb aquest símil es presenta Infralocus. Els 90, una dècada de 20 anys, una exposició repartida en quatre àmbits dels dos dels grans centres culturals i artístics de la ciutat, com son El Bòlit i el Museu d’Història de Girona, que es podrà veure del 26 d’octubre al 9 de febrer, la qual endinsa al visitant a aquell “ecosistema cultural propi” al marge de discurs oficial que es va viure a l’època del Girona m’enamora.

L’exposició, comissariada per Eudald Camps i Jordi Mitjà, vol recuperar una mirada a la Girona de finals dels vuitanta i dels noranta, posant l’accent en els artistes de l’època i en aquells col·lectius d’activistes que vivien al marge dels circuits oficials, com ells mateixos han explicat avui durant la presentació als mitjans. Els comissaris s han fet un exercici obert d’arqueologia contemporània rastrejant bona part d’allò que passava fora dels circuits oficials: moviments socials, esdeveniments, concerts, festivals, exposicions, diferents accions culturals que se surten del que entenem com oficial o visible. Molta d’aquesta activitat que vivia a través dels llocs d’oci i dels col·lectius a parts iguals, sovint bars i discoteques que la cultura “colonitzava sense control ni premeditació”.

En aquest sentit “Infralocus és un intent de demostrar que la vella utopia avantguardista de fusionar art i vida va prendre cos durant la dècada dels 90, que aquí s’ha dilatat deliberadament, fent que comencés a mitjans del 80 i que acabés a principis del 2000”, detallen. “ De fet, el títol té una doble lectura en clau gironina: un locus és un lloc i també és un personatge que renuncia a allò que seria l’ordre establert”, afegeixen Camps i Mitjà.

Ells no parlen de cultura alternativa, ni independent, ni amb cap d’aquests termes usuals. Tampoc d’alta ni baixa cultura sinó de “cultura expandida” que va tenir lloc durant aquells anys d’impasse i convulsos donant veu als protagonistes, conscients que d’aquí n’ha sorgit una mena de “balbuceig” d’aquella època en què van eclosionar grans propostes artístiques. Especialment, la música, capitanejada per locals d’oci com la Sala del Cel i Boomerang i artistes com Geronación o Ariadna Puello, per citar tan sols alguns referents.

Mentre l’espai del Bòlit LaRambla aplega obres que documenten moviments culturals que van tenir lloc tant al centre de la ciutat com a la perifèria (La Maret, els okupa, hip hop, La Penyora, els carrer dels Torrats) al Bòlit Pou Rodó s’hi recullen la pintura i les pràctiques creatives. Pel que fa a Sant Nicolau, s’hi recrea la vida nocturna d’aquells anys, començant pels locals més emblemàtics, com la Sala del Cel o el Nummulit, passant pels seus heterogenis usuaris, i acabant per les seves restes físiques, com ara l’antic cartell del bar El Cercle o l’escultura d’un cap “aparegut” al riu Onyar. I quant al Museu d’Història se centra al panorama social i reivindicatiu d’aquells anys, i la lluita pels drets i les igualtats, així com els canvis produïts en el barri vell i, en conseqüència, a tota la ciutat durant el procés de rehabilitació i promoció turística, la creació de la imatge icònica de Girona amb la pintura de les façanes de l’Onyar.