“Quan sortim de la norma, ens sentim culpables i monstruosos”

M’alegra que diguis això perquè sabíem que el personatge viu un conflicte que és un tabú, un problema de vinculació amb el seu nadó. Sent un penediment, pensa que hauria sigut millor no ser mare. I és una situació que pot generar molt de rebuig, perquè és un tema molt delicat. Un bebè és el més pur, el més vulnerable, necessita tota l’atenció i cura del món, i que una mare pugui no sentir un amor incondicional és una cosa que genera una incomoditat molt gran. Un dels reptes de la pel·lícula era generar una empatia cap a aquesta persona. Això ho vam fer a través del llenguatge, del gènere. A vegades m’he col·locat en una posició més distant, més freda, més analítica i discursiva, però aquí teníem clar que no podíem fer això, sinó una pel·lícula justament empàtica amb aquest personatge, sense jutjar-la, sinó acompanyar-la en aquest viatge d’angoixa que viu.

Sí, completament. La idea de fer una pel·lícula de gènere va ser una mica el punt de partida. És una adaptació de la novel·la de Katixa Agirre. Amb la Valentina Viso [coguionista amb Mar Coll], quan estàvem pensant quina pel·lícula volíem fer, sabíem que la maternitat era un tema que ens motivava molt, perquè jo tenia un bebè i ella havia sigut mare. És un tema importantíssim que ens estimulava. Ens va arribar aquesta novel·la i ens va semblar una bona idea per fer una pel·lícula diferent del que havíem fet que ens motivés, ens estimulés. Ens va semblar interessant fer una adaptació, partir d’un material que no fos nostre, i ens va interessar el gènere, la part de thriller que té la novel·la.

Sí. Ens va semblar que podia maridar molt bé amb la maternitat, perquè la millor manera d’explicar d’una forma diferent aquesta part tan sensible, tan fràgil que és aquest sentiment tan angoixant, era a partir del terror, del gènere del thriller, d’aquesta tensió latent, d’aquesta por que ja sent. Hem optat per fer una pel·lícula expressiva, amb un llenguatge cinematogràfic de moure la càmera, amb els codis del cinema, que a vegades recorden algunes referències de Hitchcock, una referència de Polanski, un thriller psicològic que està dins del seu cap, amb una realitat molt alterada, on sempre hi ha un element d’estranyesa, que no saps si és real. Els actors són més continguts i hi ha elements més expressius com la càmera, la foto o la música.

Crec que la pel·lícula parla molt del monstre, de la sensació que tots vivim en una societat que ha heretat tota una cultura catòlica sobre la culpa, el pecat, el que està bé, i carreguem amb tota una sèrie de conceptes que fan que quan sortim de la norma i del que s’espera de nosaltres i de les expectatives, ens sentim culpables i monstruosos, males persones. Això és el que li passa a ella, perquè no compleix amb els estàndards del que ella s’imagina que ha de ser una mare. A més, sobre la maternitat hi ha molta pressió, més que mai, perquè ara hi ha tot aquest moviment de mares hiperpresents, hiperprotectores, hiperperfectes, hi ha moltíssima informació, les xarxes han multiplicat per 10.000 totes les imatges i les idees del que ha de ser una mare. No només és amb la maternitat, ens podem sentir monstruosos quan estem molt fora de la norma, sempre que es toca un tabú. Quan escrius o quan crees, intentes aproximar-te sense jutjar l’altre, aquest suposat monstre. El personatge de la infanticida ha estat demonitzat, és el monstre, com titulen els retalls de diari que mostrem a la pel·lícula. L’acte de la creació és acostar-te a aquests elements sense jutjar, potser no per justificar, sinó per entendre.

Sí, quan pensem i dissenyem els projectes sempre ho fem des d’un punt de vista molt personal. Les pel·lícules que fem, les primeres a qui ha de commoure som nosaltres, i per tant treballem amb material que ens és sensible, que és personal. Aleshores ens hi impliquem i hi posem molt de part nostra. Parlem de les coses que ens commouen, que ens passen a nosaltres, d’alguna manera, perquè creiem que és la manera d’explicar-ho millor. Si hagués d’explicar alguna cosa que em fos molt aliena, no sabria ni per on començar. Per tant, si vaig complint anys, el paisatge va canviant, evidentment.

Sí, teníem moltes ganes de jugar amb els tons, era un dels reptes: poder barrejar l’anar cap al naturalisme i de cop anar més a la tensió, el thriller, o a vegades inclús el terror, el body horror... No havíem de tenir por, havíem de jugar molt amb el llenguatge i provar coses. Era una mica deixar-nos portar per un llenguatge expressiu, sorprenent.

Totalment. En aquest sentit està molt treballat el so, que són vibracions, no només la música. Tota la part sonora de la pel·lícula està molt treballada, com en una pel·lícula de gènere. Volíem que fos immersiva, una pel·lícula-experiència. I després hi ha tota la part del cos, que està molt present, perquè la maternitat al principi sobretot té molt a veure amb el cos, amb tots aquests fluïts, amb aquestes agressions, transformacions del cos, el cansament, et canvia la cara, la lactància, la sang... Tota aquesta dimensió de la maternitat està molt present a la pel·lícula i casa molt, justament, amb el cinema de terror. No dic que sigui una pel·lícula de terror a l’ús, però sí que hi ha moltes referències, seria com un terror quotidià, un thriller d’estar per casa. És interessant, perquè el fa més proper. No hi ha grans girs, la tensió és dins de l’espai més quotidià, que tots coneixem, i fa més por.

Sobre l’infanticidi, pròpiament, no hem investigat tant, perquè el focus de la pel·lícula no és tant aquest tema, sinó el penediment o la no-vinculació. El que sí que hem llegit i investigat, perquè se n’ha parlat molt i està damunt la taula, és sobre el tema de les maternitats dissonants, que no són com el relat majoritari d’una mare que és una persona que estima incondicionalment el seu bebè, que el protegeix i el cuida, i que, a més, viu una experiència culminant dintre la seva vida. Sembla com que la maternitat t’ha d’omplir definitivament. Aquest és el relat majoritari, que hem acceptat i assumit. Com a fills que també som, ens sentim molt còmodes amb aquest relat. Jo sempre ho havia mig pensat així, fins que vaig ser mare i em vaig adonar que a vegades l’amor que sentia el meu bebè cap a mi era més incondicional que el que sentia jo cap a ell. La seva necessitat i la seva dependència era aclaparadora, moltes vegades. Hem posat sobre la taula aquestes maternitats i experiències diferents. Ens hem documentat sobre això, i també hem partit de l’observació, el que hem fet és compartir experiències de les que ja hem sigut mares, de les nostres amigues, hem explicat coses i sentiments que són difícils d’admetre, moltes vegades.