art
El conflicte basc entra amb tota la seva complexitat a la Virreina
El fotògraf Clemente Bernad (Pamplona, 1963) pot dir, ara sí, que dona per tancat el seu llarg, dificultós i en molts moments traumàtic, a nivell personal i professional, treball sobre el conflicte basc. El va iniciar a mitjan anys vuitanta, en plena espiral de violència que va afectar tota la societat, i el va finalitzar el 2018, quan ETA va anunciar la seva dissolució definitiva. Però mai, o gairebé mai, va publicar les seves imatges als mitjans de comunicació, per voluntat pròpia, i no va ser fins el 2023 que va recopilar-les totes, a la vora de 500, en un llibre autofinançat, Hemendik Hurbil/Prop d’aquí. I si diem que és ara que l’ha conclòs en plenitud és perquè una institució artística pública s’ha atrevit a donar-li forma d’exposició, una fita per divulgar-lo al gran públic, i àmpliament, amb la clara convicció que “és necessari” fer-ho, remarca Carles Guerra, comissari d’aquest projecte que allotjarà la Virreina Centre de la Imatge fins al 26 de gener.
“Calia coratge per programar aquesta exposició”, afegeix Guerra. El mèrit és d’ell per treballar amb un material tan delicat, i incòmode per a ments estretes, i de Valentín Roma, al capdavant de l’equipament artístic de la Rambla. Roma es rebel·la contra el que anomena “la crisi ideològica dels museus”. Ho defensa sempre, que els museus s’han de rearmar ideològicament, i que han de deixar d’esquivar “els conflictes que generen més tensions. Els hem d’afrontar de manera directa”, anota, sense passar per alt el cas català: “Les tensions polítiques estan aquí.” “Els museus no poden continuar-ne sent aliens més temps”, rebla Roma.
Amb el del dit problema basc, es toca os. “Avui hi ha pau civil, però no pas pau política. Encara no ha nascut el relat que pugui posar en ordre tot el que va passar”, matisa Guerra. Bernad reconeix l’enorme “solitud” que ha sentit. Té un historial de menyspreus i d’atacs desoladors. Cancel·lacions a banda, va tenir una experiència penosa el 2007 quan va participar a l’exposició del desè aniversari del Museu Guggenheim de Bilbao. La comissària catalana Rosa Martínez el va convidar. Les catorze fotografies que va presentar van desfermar una sonada polèmica instigada pels sectors dretans. Els habituals instrumentalitzadors del terrorisme el van cosir a insults per pretendre exposar una fotografia de les radiografies del crani de Miguel Ángel Blanco, tot i que havien estat difoses a tota la premsa quan el polític va ser assassinat. El fotògraf, acusat de fer apologia del terrorisme, va quedar tan tocat que va abandonar el projecte.
Però el va reprendre el 2015, just on arrenca l’exposició de la Virreina. Aquell any, tres abans del final d’ETA, Bernad va entrar als antics locals del diari Egin, a Hernani, i va documentar gràficament el que s’hi va trobat, “com un forense.” Tancat per ordre del jutge Garzón el 1998, vint anys després li va semblar que accedia a un espai, esfondrat i saquejat, sí, però que havia quedat congelat en el temps. Els materials de l’arxiu de la redacció continuaven allà, indiferents a la sentència que un tribunal va dictar el 2009, segons la qual Egin no va cometre mai cap activitat il·legal.
Però ja era massa tard per tornar enrere. Per a Bernad, el colofó perfecte per a Prop d’aquí perquè el factor temps, de temps perdut, embogit, pesant, en loop, l’ha travessat des de que va agafar la càmera amb vint i pocs anys. Format a Barcelona, a Belles Arts, Bernad ja va tenir la sensació tot d’una que es tirava a “una piscina buida.” Mai va guionitzar res del que volia fer, ni on volia arribar, però tenia uns principis sagrats. No caure en el parany de cap línia editorial de cap mitjà. Fugir dels estereotips amb què es representava aquell horror desbocat. I mirar el que succeïa “des d’un altre lloc.” Per exemple si cobria uns incidents de kale borroka, no es posava al costat de les forces policials, que és on els fotoperiodistes se sentien protegits per fer la seva feina, sinó en una cantonada on treien tímidament el cap els temorosos ciutadans que esperaven que l’ambient es calmés per poder continuar fent la seva vida quotidiana. És des d’aquí, des d’aquests “espais vulnerables i porosos”, on Bernad disparava la seva càmera.
“La seva fotografia trenca amb la polarització dels bàndols. Surt del binomi dels bons i dels dolents”, assenyala Guerra. Això es veu netament, excepte amb ulls bruts, en el fris de 49 fotografies que llueix en una de les sales de la Virreina. Hi conviuen escenes d’enterraments de víctimes de signe oposat i els familiars de les unes i de les altres derrotades per la pèrdua. “Aquest projecte tracta sobre el dolor”, i el dolor era a tot arreu, emfasitza el fotògraf.
A la mostra de la Virreina, una bona pila de les fotografies del llibre es projecten en tres audiovisuals. Tot s’acompanya de textos perquè, per contra del que diu la frase feta, una imatge no val més que mil paraules sinó que necessita mil paraules per ser ben compresa. “I no hi ha imatge que tingui un significat permanent”, subratlla el comissari. De fet, del que va realment aquesta exposició, i per això té tant sentit que es faci en un centre d’art –“un marc de debat de més qualitat del que ens dona la política hegemònica”, raona Guerra–, és de la nostra relació amb les imatges i del nostre empoderament per interpretar-les amb criteri propi. L’Estat francès ha adquirit 24 fotografies de Bernad per a les seves col·leccions patrimonials. Per si es dona el cas que ara un polític munta un sidral com va succeir el 2007 al País Basc, paga la pena tenir-ho present.