Llibres
Laia Mauri Baraza
Escriptora
“Reivindico la masturbació femenina com una eina contra el sistema”
Laia Mauri Baraza (Badalona, 1996) és graduada en Filosofia, Política i Economia i posteriorment es va especialitzar en Comunicació Política i Institucional. La militància política és part intrínseca de la seva visió del món i del seu desenvolupament professional, artístic i humà. És comunicadora política i cultural i redactora de discursos. Però escriure discursos se li ha fet petit i ha debutat en novel·la amb Cos, camp de batalla (La Magrana), una obra narrada amb una primera persona torrencial, amb una capacitat de mostrar vivències i sentiments d’una manera nítida que fàcilment atrapa el lector.
La Judit, una jove de 29 anys, descriu amb una sinceritat desacomplexada i, alhora reflexiva, el camí de descoberta, desenvolupament, lluita i defensa de la seva sexualitat. Des de les primeres experiències d’adolescent fins al present, més madur, passant per situacions incòmodes, doloroses o que li generen dubtes de tota mena.
“La sexualitat té un paper fonamental en el nostre desenvolupament com a persones. En un context en què cada vegada s’alimenta més el terror sexual –plantejant la sexualitat de la dona com un espai de perill permanent–, he volgut parlar sobre la presa de consciència del propi cos, sobre la construcció social de la sexualitat d’una dona jove catalana amb la necessitat d’explorar els marges de la fantasia i el desig de les dones fora dels estereotips masculins, sense culpa ni càstig social”, detalla l’autora.
És un llibre molt visceral, sona molt natural, sense filtres, però és una ficció... En tot cas la protagonista es diu Judit i no Laia.
Tota ficció parteix d’alguna manera de la pròpia experiència, sigui la viscuda, l’escoltada, la llegida, la imaginada. Però potser no estem acostumats a personatges així a la ficció catalana.
Dues autores franceses van explicar les seves experiències sexuals reals en dos llibres que van tenir molt d’èxit, Catherine Millet (‘La vida sexual de Catherine M.’) i Valérie Tasso (‘Diario de una nimfómana’). Han estat una inspiració, per a la seva novel·la?
No hi havia pensat. Catherine Millet l’he llegit i pot ser que m’hagi influenciat. Les dues escriptores que més m’han acompanyat en el procés d’escriptura i, segurament, previ, són Annie Ernaux i Vivian Gornick, que han fet ficció i autoficció des d’un punt de vista molt personal.
Vostè, però, comparteix al cent per cent el punt de vista de la Judit?
La protagonista és un personatge. Evidentment, el fet d’escriure en primera persona em permet introduir reflexions vitals i polítiques, amb moltes de les quals hi coincideixo. Però la veu narrativa no soc jo de manera exacta.
Proposa plantejaments interessants sobre el cos en relació a la sexualitat i en com ens veuen els altres, que sovint són agents censuradors...
En la relació amb nosaltres mateixos, amb la identitat, amb el cos, hi intervé, inevitablement, la mirada de l’altre. Ara bé, en el cas de les dones, la mirada de l’altre, que és la de la societat en general, agafa molt més pes perquè no tenim encara autonomia i llibertat sobre els nostres cossos.
De fet, en diverses ocasions, els amants de la Judit li qüestionen actituds sexuals “poc feministes”. El sexe té un catàleg amb calaixos i etiquetes?
Jo crec que no. O no n’hi hauria d’haver. Una pràctica sexual no és per si mateixa bona, dolenta, feminista, correcta. Sempre i quan sigui consentida i volguda per les dues parts. Crec que està molt bé analitzar de què s’alimenten els nostres desitjos, perquè és evident que no vénen del buit i que estan impregnats d’allò que ens envolta, però no es poden moralitzar.
La masturbació és pràctica perquè ningú et jutja, ho fas quan vols, tens tota la llibertat. Woody Allen va dir: “Masturbar-me és fer l’amor amb la persona que més estimo”. I al llibre rep un tractament molt natural…
Em sembla curiosa aquesta frase de Woody Allen, perquè segurament l’experiència de moltes dones és pràcticament la contrària. El sistema ens empeny a què la persona que menys estimem sovint siguem nosaltres mateixes i, en part, per això també és tan complicada la nostra relació amb la masturbació. Perquè se’ns ensenya a no estimar, ni conèixer, ni complaure el nostre cos i els nostres desitjos. Em sembla interessant reivindicar la masturbació, per tant, com una eina contra el sistema, per poder aprendre el nostre plaer i fer-nos-el nostre i no en mans d’algú com, per exemple, Woody Allen.
Mantenim relacions de feina, artístiques, veïnals, socials... Per què les sexuals sempre ‘han de ser’ secretes o discretes?
Perquè s’ha moralitzat molt al respecte! Controlar el sexe vol dir també controlar la reproducció, en un sentit històric i, per tant, també, mantenir l’ordre polític, econòmic i social. Crec que se n’ha parlat molt de sexe, al llarg de la història, però quasi sempre amb aquesta voluntat d’utilitzar-lo com a eina. No és diferent de la resta de les relacions socials, en això, sempre operen d’una manera o altra en el sistema que vivim, però sí que la moral i, a casa nostra, la moral judeocristiana, hi ha intervingut d’una manera brutal.
Planteja el clàssic que si un home té moltes relacions sexuals amb moltes dones, és lloat. Si una dona fa el mateix, és insultada... Canviarà mai, aquesta percepció tramposa?
Vull pensar que sí, però no serà perquè individualment la superem. Haurà de passar segur per l’acció col·lectiva i la creació d’un sistema social i polític més lliure i igual.
Trigarem, veient la cara privada, precisament, de gent com Íñigo Errejón... Un altre dels molts temes que toca en la novel·la és que la protagonista aconsegueix sentir-se bé amb el seu cos, tot i que passa moments de dubte. La dictadura de la imatge pesa molt, oi?
Moltíssim. De nou, és una eina de control sobre els cossos de les dones en especial i, per tant, també de les nostres vides i la nostra llibertat. La indústria de l’estètica mou moltíssims diners i obliga a les dones a un constant escrutini que és molt coercitiu.
Una dona sexualment alliberada se sol veure com una mena d’amenaça social. Tant per a determinats homes com per a determinades dones... Ho veu així?
Crec que no hauria de ser una amenaça per ningú que vulgui un món més lliure i just, però és cert que la socialització que rebem des de petits i petites és molt forta i ens empeny a reproduir allò que es considera correcte socialment i, qui fa el contrari, pot ser vist com una amenaça. Al final, la violència és una eina correctiva del sistema, que et fa tornar al camí traçat. Per això em sembla crucial també l’acció col·lectiva, la militància, associar-nos, perquè una persona sola no només no pot alliberar-se sinó que les hòsties que rebrà seran sempre molt més fortes.
La mateixa Judit passa per una depressió en ser colpejada repetidament per l’entorn social... Passar desapercebut sembla més pràctic, però no és honest amb un mateix.
Una depressió pot ser donada per molts motius i, en el cas de la protagonista, l’impacte de la societat hi té un paper fonamental. Crec que hi ha un biaix de gènere i de classe en això de passar desapercebut. A les dones i, especialment a les no riques, no se’ls permet l’excentricitat, el sortir de la norma, el dur la contrària a allò establert.
Creu que aquest llibre pot ser una ajuda, una orientació per noies i nois adolescents que s’inicien en el sexe?
No m’ho vaig plantejar així quan el vaig escriure, perquè em sembla una responsabilitat molt grossa, però si aquest llibre serveix perquè algú, noi o noia, gran o petit, se senti una mica menys sol, se senti acompanyat o comprès, seria un gran honor i haurà valgut la pena.
La Judit no té pulsions lèsbiques. Forçar el tema podria haver semblat quota… No parlar-ne no vol dir menystenir-lo, però la novel·la tampoc vol ser un manual exhaustiu, suposo...
Per sort, el col·lectiu LGBTI ha pogut mostrar-se de manera més lliure i ha agafat espais, que són de justícia, a les representacions culturals, públiques, socials i polítiques. Jo no he viscut aquesta experiència i, per tant, no em sentiria còmoda representant una realitat, tantes vegades ignorada, silenciada o instrumentalitzada.
Hi ha una escena d’abús en grup de la Judit. Però, com en el cas anterior, tampoc hi entra a fons...
Parlo de violències en un sentit segurament menys directe o menys vistós. Crec, però, que cada experiència de violència té les seves particularitats i que abunden relats sobre què és ser víctima que tenen un punt moralitzador, que ens expliquen què poden o no poden fer les víctimes, com s’han de comportar, si han de denunciar o no, com han de viure la seva vida. Crec que això cal revertir-ho i que hi hagi més representacions, també culturals, d’aquesta vivència tan estesa.
Després d’aquest debut tan potent, té la intenció d’escriure més llibres?
M’encantaria. També és cert que vaig tenir la sort d’estar uns mesos a l’atur quan vaig escriure aquest llibre i que fer-ho treballant a jornada completa em sembla pràcticament impossible. Però continuaré escrivint, segur, perquè és la manera que tinc de relacionar-me amb el món i tant de bo torni a tenir la sort de publicar, a poder ser novel·les, tot i que no sé si seré capaç de deslliurar-me d’aquest to assagístic, més polític, que al final és tan intrínsec en mi a l’hora d’analitzar, viure i explicar el món.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.