LLETRES I MÚSICA
Prosa de no remenar amb un pal
Joel Morera no comet els típics errors de debutant sinó que aposta per la ficció, on podrà desenvolupar una obra plena
Gran debut el protagonitzat pel barceloní Joel G. Morera (1977) amb la novel·la 3 a Denver, que acaba de publicar Quaderns Crema, que tants talents ha descobert. Els trio que viatja a la ciutat nord-americana assisteix a una fira en un cotxe, s’instal·len en un edifici a punt de ser enderrocat i interactuen lluny del món com si estiguessin en una obra de Beckett. Quan vaig llegir el títol em va venir al cap la recerca d’A la carretera quan Jack Kerouac troba l’antiheroi personificat en Neal Cassady, però no. No és literatura juvenil amb benzedrina com la novel·la de Kerouac, sinó una triangulació perfectament ficcionada sobre aquests personatges sense ànima que mouen els països en les seves fires de mostra i en el mercadeig. Morera els incorpora dins un imaginari que m’ha recordat els films de Wim Wenders o els de Jim Jarmush. Bruce, Stuart i Limpsey viuen rere els detalls, molt a l’estil del més depurat Monzó, amb un cert aire de novel·la policíaca i amb els objectes copant els intersticis com si estiguéssim als palaus de Mario Praz.
A diferència de Praz, Morera no enfarfega sinó que fa fluir la narració de la novel·la amb una prosa àgil i les paraules justes, mai una de més. Descriu a la perfecció i la road-movie esdevé un moviment cap endavant on els diferents fils, sovint insubstancials, s’acaben trobant en els espais i en els objectes, des de les descripcions del cotxe en què viatgen a les habitacions i els espais compartits d’on van a petar. El text resulta impecable per la depuració esmentada i per l’objectiu de no interferir la nouvelle amb tocs autobiogràfics. Així, Joel Morera no comet els típics errors de debutant sinó que aposta per la ficció, on podrà desenvolupar una obra plena. Quan veus que un principiant explica la seva joventut o vivències sempre et preguntes cap a on anirà. Això aquí no passa. La pàtina cinematogràfica, que tanta tinta ha provocat en els crítics, queda cerciorada per un apèndix, que voluntàriament apunta com a guió per a una pel·lícula de John Ford, mestre dels dos directors citats. Els sentits, des de les olors del menjar a la incomoditat d’una sabata, hi són més presents que les rebuscades trames psicològiques on aterren moltes novel·les fallides. Som davant d’un llibre important, no d’un primer llibre important.