Emília Baró, una de les grans actrius catalanes de començament del segle XX

Avui fa seixanta anys que va morir una de les actrius del teatre català amb més trajectòria damunt dels escenaris, Emília Baró i Sanz (Barcelona, 1884). Era una persona culta, amb gran coneixement sobre l’art dramàtic, i a l’hora d’interpretar no es limitava a sentir el personatge, sinó que procurava comprendre’l. L’historiador teatral Francesc Curet la descrivia així: “Es caracteritzava per una finor d’esperit i una suavitat de forma, dots que amorosia amb la seva veu clara i cristal·lina, d’una agradosa musicalitat.” Amb tot això, va acabar sent una primera actriu absoluta i imprescindible per al corrent renovador del teatre català de les primeres dècades del segle XX. Un corrent que buscava elevar la categoria de l’escena i posar-la a l’alçada dels corrents modernistes i simbolistes europeus.

El seu primer contacte amb el teatre el va fer a través de la seva germana gran, Antònia Baró, que ja era actriu i que la va introduir en els circuits professionals fent petits papers quan tan sols tenia dotze anys. Als disset ja va actuar al Teatre Íntim de Barcelona estrenant Blancaflor, d’Adrià Gual, i ja major d’edat va ser contractada per actuar al Teatre Romea amb la companyia regular d’Enric Borràs. El 1904, Baró i tota la companyia van sortir del país per fer la primera campanya de teatre català a Madrid. En paral·lel, va estrenar diverses obres dirigides per Gual com el Misteri de dolor, El casament per força, Torquemada en el foc, o el que va ser potser el seu primer gran èxit, La festa dels Reis o el que vulgueu, de Shakespeare, al Teatre de les Arts, el gener de 1904. Més endavant, al Teatre Principal, va interpretar el paper protagonista de Maria en l’estrena de La santa espina (1907), de Guimerà. De fet, és d’aquesta obra que més endavant sorgeix en solitari la famosa sardana titulada amb el mateix nom, i que s’ha convertit gairebé en un himne nacional. Un altre paper rellevant va ser el de Rosina a El barber de Sevilla, de Beaumarchais, traduïda per Carles Capdevila i Recasens, que era el seu marit, o les meritòries interpretacions en estrenes de gran voltatge com ara Nausica (1912), de Joan Maragall, i L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Així mateix, va actuar en obres universals, com ara Prometeu encadenat, d’Èsquil; L’avar, de Molière, o Els teixidors de Silèsia, de Gerhart Hauptmann. Fora de Barcelona va actuar en escenaris d’Olot, Cervera, Sant Feliu de Llobregat, Banyoles i altres de secundaris d’entitats particulars. De fet, el 1913 va fer una gira per tot el país amb un vodevil de Josep Pous i Enric Giménez. També va ser primera actriu de les dues temporades del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans (1912-1913), que va néixer com a resposta a les desavinences amb diverses figures empresarials del sector, i va col·laborar amb el Cicle Històric de la Comèdia Catalana organitzat per la revista El Teatre Català (abril-maig de 1915). Entre el 1917 i el 1927 no es va moure del Teatre Romea i entre el 1929 al 1932, del Novetats.

Amb la victòria dels feixistes espanyols de 1939, la cultura catalana va quedar desolada. Van intentar dur a terme un genocidi cultural català, cremant i destruint nombrosos llibres, entre els quals moltes obres de teatre. A més, va quedar prohibida del tot qualsevol representació teatral en llengua catalana, i es va obligar a desmembrar les companyies més emblemàtiques del país. No va ser fins al 1946, amb la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial, que l’aleshores governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández, es va mostrar una mica més tolerant i va permetre les primeres representacions en català, sempre que superessin els tràmits de la censura. En aquest context, Baró, que ja superava la seixantena, va contribuir a la represa del teatre català actuant en obres de Josep Maria de Sagarra, com L’hereu i la forastera (1948), Les vinyes del Priorat (1950), L’alcova vermella (1952), L’amor viu a dispesa (1952) o El senyor Perramon (1960). En moltes d’aquestes, al costat de futurs joves talents com ara Núria Espert o Joan Capri. Fins pocs anys abans de morir es va mantenir en actiu.