La cultura, font de llibertat, llum i civilització

A finals del mes de novembre serà el moment de fer balanç del que ha suposat per a la cultura catalana la biennal nòmada europea Manifesta 15 que, des dels primers dies de setembre, se celebra a Barcelona i a onze municipis més de l’àrea metropolitana. Serà aleshores el moment de valorar per part del públic, els crítics, els mitjans de comunicació, el sector i les institucions, si han estat ben emprats els vuit milions d’euros públics que Ajuntament, Generalitat i Diputació han dedicat a aquest esdeveniment que, en la seva part visible, ha durat poc més de dos mesos. També si els vuit milions d’euros han servit per fer un salt en l’interès que el públic català –especialment el metropolità– té pels grans debats contemporanis i si els vuit milions d’euros han servit perquè, a través de l’art, els veïns de la Barcelona metropolitana, com diu al web de l’esdeveniment, es nodrissin d’arguments “per abordar les qüestions socials plantejades per la ciutat d’acollida”. I, fins i tot, es podrà valorar si els vuit milions d’euros han estat eficientment gastats des d’un punt de vista de les polítiques culturals que han de fer les administracions. Més enllà de la inflació de les paraules i la grandiloqüència de les expressions amb què Manifesta 15 es presenta –un dels mals que pateixen els discursos culturals–, caldrà fer un balanç de si aquests vuit milions d’euros públics han servit per transformar realment el teixit cultural de base de la ciutat i si han aportat reflexions i solucions als tres temes principals de la biennal: “Equilibrant conflictes”, “Cuidar i cuidar-nos” i “Imaginant futurs”. Evidentment, en aquesta valoració sempre hi haurà un element d’intangibilitat i de subjectivitat. Estic segur, però, que els responsables, a l’hora del balanç, faran un esforç per oferir alguna cosa més que el nombre de visitants que han anat a un espai o a un altre, especialment Les Tres Xemeneies o la Casa Gomis, no fos cas que s’arribés a la conclusió que amb unes jornades de portes obertes els resultats haguessin estat semblants. Esperarem, doncs, la valoració de l’esdeveniment que puguin fer els diferents actors que hi han estat implicats o també aquells que haurien d’haver-hi estat i, per les raons que siguin, no s’hi han sentit inclosos.

En les darreres setmanes també hem vist com se celebrava i, sobretot, s’anunciava l’activitat cultural que acompanyava la Copa Amèrica que, en un intent d’emular l’Olimpíada Cultural que culminà l’any 1992, s’anomenava Regata Cultural. Esperem que ben aviat els responsables municipals en facin balanç i es pugui conèixer el pressupost definitiu que s’hi ha esmerçat, segregant el que sota l’enunciat de Regata Cultural no era res més que promoció del teixit comercial i gastronòmic de la ciutat o aquelles activitats previstes per la Mercè o en la programació ordinària dels equipaments que han estat etiquetats sota la marca de l’esdeveniment. Caldrà, doncs, escatir si s’han complert els objectius que es van anunciar en roda de premsa: “La Regata Cultural és el programa d’activitats culturals, artístiques, esportives, gastronòmiques, de ciència i d’oci que es posa en marxa per enfortir el vincle de Barcelona amb el gran esdeveniment esportiu que acollirà la ciutat aquest estiu, i també per facilitar-ne la seva difusió.” I s’hi afegia que volia ser “un espai on mostrar el dinamisme i la creativitat de la ciutat de Barcelona”.

Aquests dos esdeveniments recents posen sobre la taula la relativa facilitat amb la qual les administracions troben recursos quan es tracta de bastir un esdeveniment cultural que es considera que projectarà la ciutat al món o de donar una pàtina cultural a un altre esdeveniment –esportiu en aquest cas– per tal de fer-lo més simpàtic a la ciutadania. Una ciutat que es vol capital d’un país ha de poder fer aquesta inversió en cultura però ha de ser molt exigent a l’hora de valorar-ne els resultats, ja que les necessitats ordinàries en l’àmbit de la cultura són moltes i diverses. I és aquí quan apareixen les preguntes i les contradiccions: la tan sovint confusió entre excel·lència i elitisme; la precarietat de molts creadors culturals enfront de la contractació dels grans noms; el mal estat de molt patrimoni històric davant la despesa efímera, l’impacte cultural de la qual s’esgota en pocs dies; o el provincianisme de pensar que qualsevol cosa que vingui de fora és millor mentre es gira l’esquena al país del qual s’és capital. La cultura com a coartada, distracció social o justificació moral –el que podríem qualificar com la versió moderna del circenses del panem et circenses llatí o una accepció més del culture washing anglosaxó– enfront de la cultura com a element constitutiu d’una societat. Una societat exitosa pot tenir contradiccions, però és molt difícil que una societat contradictòria –entre el que es diu i el que es fa, entre el que es proclama i el que es defensa– tingui èxit.

En unes notes personals, crec que inèdites, del president Francesc Macià que es conserven a l’Arxiu Nacional de Catalunya en unes llibretes on apuntava pensaments, frases, reflexions, que probablement es podrien datar en algun moment de la seva etapa de president de la Generalitat (1931-1933), en una de les pàgines, sense més context i deixant la resta de la pàgina en blanc, el president escriu: “La cultura font de llibertat, de llum, de civilització.” No sabem en quin moment Macià, de sobte, enmig d’anotacions sobre l’actualitat política, encàrrecs a fer, llistes electorals o gestions que se li demanen com a president, decideix escriure negre sobre blanc aquesta magnífica síntesi del que és la Cultura per a ell: llibertat, de pensament, d’expressió, de ser; llum, és a dir coneixement, curiositat, emoció, gaudi, i civilització, és a dir convivència, democràcia, respecte. I en una altra nota insisteix: “Tot home d’estat clarivident ha de fonamentar els seus ideals vers la cultura per una preparació de la joventut exempta d’errors del passat i orientada vers el triomf de l’esperit sobre la matèria.”

On situem les polítiques públiques de la cultura que es fan a Europa al segle XXI? En el circenses llatí o en la llibertat, la llum i la civilització del president Macià? A què responen les programacions dels dos esdeveniments amb l’etiqueta cultural que hem esmentat? Sé, per experiència, que l’acció transformadora a través de la cultura que es pot fer des de les institucions és limitada i, com deia, sotmesa a contradiccions. Però crec que mai no hauríem de perdre de vista l’ambició d’entendre la cultura –més enllà de les seves accepcions i expressions antropològiques o d’entreteniment ben legítimes– tal com la concebia Macià: font de llibertat, de llum i de civilització.