Clam per al ballet dels estruços: eclosió reveladora

Mamela Nyamza, ballarina i coreògrafa de Hatched ensemble, reivindica que els cossos del ballet d’El llac dels cignes puguin tenir un perfil d’estruç, que puguin ser diversos. Que en comptes d’evocar l’aire i la finor, repiquin a terra, com ho farien els tambors. És la seva fórmula per empoderar la dansa i la cultura africanes entre les generacions més joves, després del seu trajecte professional com a ballarina i coreògrafa per equipaments occidentals. I, per reblar el clau, no admet que el públic occidental llegeixi aquest espectacle com un simple entreteniment, com un dret bonista a expressar-se: ella reivindica que se’ls jutgi com a artistes. La coreògrafa debuta en el festival Temporada Alta amb aquesta peça diumenge (20 h) al Municipal de Girona. L’obra visita el festival com a part d’una gira organitzada per Africa Moment en aliança amb el Festival Alkantara (Lisboa).

Deu ballarins i ballarines, una cantant i un músic inicien el moviment El cigne, de Camille Saint-Saëns. Rellegeixen un muntatge que Nyamza havia presentat el 2007, en format de solo. Ella pressentia que l’espectacle no estava del tot acabat. I va pensar que aquest clam sobre la identitat, la pertinença i el gènere podria ser reinterpretat en grup, per donar-li més potència i, alhora, per encoratjar veus més joves, a qui els faltava reforçar el seu orgull d’artista africà: “Ara veuen que l’obra és alguna cosa més que ballar. Han reforçat la seva autoestima dels cossos africans.” Fan puntes i vesteixen tutús, sense necessitat d’aplanar-se els rínxols del pentinat, aclareix Mamela Nyamza, satisfeta.

Eclosió reveladora

Hatched significa ‘eclosió’, el moment en què l’ocell trenca l’ou i s’obre a la vida. Els ocells necessiten un temps per reconèixer-se dins del niu, per saber quin és el seu rol. És un temps que necessita també la societat africana –especula aquesta sud-africana que va rebre formació addicional a l’Escola de Dansa Alvin Ailey de Nova York–, i que també és imprescindible per a la cultura clàssica occidental, que conté uns prejudicis massa marcats. Per això, la interpretació pretén connectar amb el públic, empatitzar-hi, a partir d’un relat que es va desplegant a mesura que avança la peça. Ella aspira que “siguin testimonis d’aquest sentiment”. Els qui l’han vista admeten que els ha suposat una altra manera de mirar la cultura africana. El muntatge es veu per primer cop a Catalunya i també a l’Estat espanyol.

En realitat, Hatched ensemble desborda la dansa clàssica, incorporant-hi l’africana sense prejudicis. Hi ha una metàfora constant a partir de la situació dels intèrprets i del vestuari. Els tutús són plens de pinces, una pràctica que l’àvia de la coreògrafa feia per anar a estendre la roba. Ella, de petita, l’ajudava, i ha convertit penjar la roba en la transformació del rol. Les pinces “són una metàfora del treball de ballet, però també del treball de la vida”, explica en roda de premsa. Estendre unes gavardines vermelles és el senyal de l’empoderament. A partir de llavors, aquests personatges veuen que el món es transforma. El fil d’estendre separa els que s’accepten i es reivindiquen com són d’aquells a qui els falta temps per identificar-se.