Crítica
El patetisme d’un mentider que volia ser heroi
Com és ben sabut, Enric Marco va fer-se conèixer explicant una mentida amb tanta capacitat narrativa i força dramàtica que, aparentment, tothom se la creia: una experiència imaginària com el presoner 6448 a Flossenbürg que va construir a partir dels testimonis dels supervivents dels camps nazis. Desemmascarat l’any 2005, amb la contribució decisiva de l’historiador Benito Bermejo, Marco va continuar interessant arran de la impostura i, menys, per la insistència a ser un represaliat del nazisme: explicava que, després d’allistar-se forçosament com a treballador voluntari a l’Alemanya nazi, va ser empresonat per haver sabotejat la producció a les drassanes de Kiel; és cert que va passar sis mesos a la presó, però els motius no són clars, com quasi res ho és en la vida de Marco.
El cas és que se n’han fet molts de reportatges sobre aquest fabulador de la pròpia vida, entre els quals un d’excel·lent de Carme Vinyoles i Pau Lanao que, publicat el 2009 a Presència, va ser un punt de partida de l’interessant documental Ich Bin Enric Marco, de Fillol i Vermal. També, és clar, hi ha El impostor, de Javier Cercas.
La pel·lícula dels directors bascos Aitor Arregui i Joan Garaño potser no aporta gaire res de nou sobre el cas Marco, però té la virtut, entre altres que no són alienes al fet que s’hi reconeix que el personatge és un enigma, de fer presents (i dialogar-hi) part dels treballs d’aquells que hi han explorat abans. Relacionat amb això, és hàbil creant un camp/contracamp entre imatges d’arxiu i la reconstrucció dramatitzada de situacions amb la interpretació potent d’Eduard Fernández. I, concentrant-se majorment en el període en què Marco és a punt de consagrar-se amb un discurs a Mauthausen mentre pateix perquè un historiador l’ha enxampat fins a arribar a impedir-ho, mostra el patetisme d’un home que creia haver passat a la història com un heroi i n’és expulsat com un farsant. Sense criminitzar-lo, però sense tampoc justificar-lo: en un punt força just.
