Un banderer de la calma

Es va pre­sen­tar Pat Met­heny al Palau de la Música tan sols acom­pa­nyat per una col·lecció de gui­tar­res i tots van res­pi­rar alleu­jats quan les notes de Beyond the Mis­souri sky van omplir la sala d’aquest so tan con­for­ta­ble que Met­heny ha sabut intro­duir a les nos­tres vides des de la des­co­berta, a finals dels setanta, del pro­digiós New Chau­tau­qua, rati­fi­cat pels magis­trals Tra­vels i As falls Wic­hita, so falls Wic­hita falls, tots ells quan mili­tava encara a ECM. Met­heny ens ha tran­quil·lit­zat a casa després d’un dia estres­sant o ens ha fet des­per­tar un cap de set­mana com si ens trobéssim al bell mig d’un somni pla­ent.

Amb texans i samar­reta i la seva carac­terística cabe­llera arris­sada, Met­heny va començar en acústic, sol, només amb els ecos de les cor­des que ens han aca­ri­ciat dècades. Després de la intro­ducció va ater­rar al Mis­souri, una peça dels seus bri­llants dis­cos dels noranta quan va aban­do­nar ECM per sumar-se als pro­jec­tes de Gef­fen i altres segells. La pri­mera peça la va aca­bar amb This is not Ame­rica, tema dels vui­tanta que va sig­nar a qua­tre mans amb David Bowie quan el duc estava ficat en ban­des sono­res.

El con­cert va ser molt lliure, però Met­heny es va emmi­ra­llar en el disc que va fer amb Char­lie Haden perquè també va inter­pre­tar la versió de Cinema Para­diso d’Ennio Mor­ri­cone, un dels temes clau del tre­ball con­junt. Par­ti­cu­lar­ment ins­pi­rada va ser la versió O song for the boys, del disc One quiet night, ferma i àgil, tocada al galop amb la gui­tarra baríton, com ja ho va fer el 2003. Després de les belles melo­dies ens va sot­me­tre a un ter­cer grau de dis­torsió, que el públic també va aplau­dir quan s’hau­ria meres­cut un avís, abans de tor­nar a la calma amb una gui­tarra cana­denca de doble mànec i el so ori­en­tal d’un sitar ampli­fi­cat, una autèntica joguina. Com hem dit, el con­cert era ben lliure i algu­nes de les peces es movien en una mena de med­ley on el gui­tar­rista sal­tava. Per exem­ple va ini­ciar una de les peces amb una versió d’Alfie, el clàssic sei­xan­ter de Bac­ha­rach i David, que Met­heny va incloure al seu disc del 2011. El va bar­re­jar amb una bonica cançó dels Car­pen­ters, Rainy days and mon­days, amb Garota de Ipa­nema de Vinícius, Jobim i Gil­berto, i That’s the way i’ve always heard it should be de Carly Simon. Va aca­bar el mat­xi­hem­brat amb Last train home, de John Mayer. La cosa dels home­nat­ges no va aca­bar aquí perquè no va obli­dar els Beat­les davant un Palau ple del que Enric Sape­ras ano­me­nava “audiència activa”. Per exem­ple, a la meva llotja hi havia l’insigne oncòleg Josep Taber­nero, el peri­o­dista Manel Fuen­tes i el músic Alfred Gar­cia.