El Liceu recupera el Verdi més madur a ‘La forza del destino’

Giuseppe Verdi va inspirar-se en un drama romàntic espanyol per composar La forza del destino, una de les tragèdies més intenses que va certificar la seva maduresa artística. Des d’avui i fins al 19 de novembre, es programen vuit funcions amb un repartiment doble en què hi intervenen veus estimades del Gran Teatre del Liceu com Anna Pirozzi/ Saioa Hernández (Leonora), Brian Jagde/Francesco Pio Galasso (Alvaro) o Artur Rucinski (Carlo di Vargas), entre d’altres.

La producció de Jean-Claude Auvray destaca per una escenografia minimalista que reforça els temes centrals de l’òpera (com ara, l’obsessió amb la mort, o la fatalitat inevitable) i que, alhora, concedeix espai als cantants perquè puguin lluir en els passatges més exaltats de la partitura. El mestre verdià Nicola Luisotti dirigeix l’Orquestra del Liceu. Es va estrenar el 2011 a l’Opéra de Paris en coproducció amb el Gran Teatre del Liceu, on es va programar durant la temporada 2012-2013.

L’òpera recull el llibret tràgic de Don Álvaro, o la fuerza del sino del Duc de Rivas. Tracta sobre un ric indià, Don Álvaro, que planeja una fugida amb una dama noble de Sevilla, Leonora, única filla del Marquès de Calatrava. Quan estan a punt de fugir, el pare els sorprèn i ordena arrestar Don Álvaro: aquest s’entrega, però el destí vol que la pistola se li dispari accidentalment i mati el marquès. A partir d’aquest moment, els dos amants viuran separats: Don Álvaro marxarà a la guerra (buscant morir; l’única sortida per al seu dolor) i Leonora ingressarà en un convent. Mentrestant, Don Carlo, el fill del Marquès i germà de Leonora, els buscarà a tots dos per complir amb la venjança que li va encarregar el seu pare. En el duel final, el ric indià,el matarà a Sevilla, però Don Carlo encara tindrà temps d’apunyalar la seva germana quan ella va a ajudar-lo.

La forza del destino neix de l’encàrrec que la cort russa d’una òpera nova a Verdi, l’any 1860. El compositor va triar l’heroi tràgic del romanticisme espanyol condemnat a no trobar mai ni la pau ni l’amor per al seu llibret.`En la revisió del 1869, Verdi va introduir una obertura i va salvar la vida del protagonista al final, perdonat per Déu, però condemnat a viure amb un altre destí, el de la solitud i la culpa. Auvray adapta la història a l’època de les guerres d’unificació d’Itàlia (Don Álvaro fuig durant uns anys a Itàlia després de l’homicidi involuntari) i crea una atmosfera tràgica i fosca a través d’escenografies i vestuaris que reflecteixen l’ambient turbulent del moment. Un Jesucrist a la creu detalla els moments culminants de la trama; les teles de ’escena evoquen el destí dels protagonistes. Aquesta posada en escena s’ha convertit en la versió de referència de La forza del destino a escala mundial en la darrera dècada, una proposta que respon a l’ideal de Verdi: una acció al servei de la música i de les passions humanes. Es considera una de les seves òperes més completes perquè barreja drama i comèdia, amb instants lírics de gran bellesa.