MIRADOR
Migrants i refugiats climàtics
AEuropa ens agrada cantar sota la dutxa per allò de “qui canta el mal espanta”. Però el mal el tenim a tocar, només cal girar la mirada. Aquest mal, que és més del que el pateix que nostre, és el de les persones que han de fugir de les seves terres per una qüestió de supervivència bàsica.
Dues creacions amb un rerefons de documental tracten el tema de les migracions des d’òptiques diferents i des de mitjans que fins no fa gaire temps no es consideraven qualificats per parlar d’aquests temes: El còmic L’altra frontera ho fa de les migracions que tenen com a destinació Europa, i la pel·lícula de dibuixos animats Papallones negres ho fa des d’un angle de les migracions fins ara inèdit en els relats de denúncia: el dels refugiats climàtics.
L’altra frontera és una novel·la gràfica editada per Comanegra que prenen com a referència l’experiència del fotoperiodista Marc Sanyé, ha dibuixat i guionitzat Xevidom. L’obra té un pròleg d’Òscar Camps, fundador i responsable de l’ONG Open Arms.
A banda de les seves qualitats creatives, aquest còmic té una essència d’autenticitat que només es pot entendre coneixent la trajectòria de Marc Sanyé, un fotoperiodista compromès en causes socials. Nascut el 1977, ha treballat a Melilla en el tema de les dones portadores; també la pandèmia va ser tema dels seus fotoreportatges. Ha documentat la comunitat ghanesa a Barcelona i ha participat en el projecte Agua, relacionat amb la gent que arriba amb pasteres. Des del 2015, fins a l’actualitat, ha documentat les migracions a diferents fronteres a Europa, treball que ha publicat a diferents mitjans de comunicació i que ha donat peu a aquesta novel·la gràfica.
Per donar forma de novel·la gràfica a aquestes vivències, Sanyé i Xavidom van tenir moltes converses i van prendre com a referència creativa una altra novel·la gràfica: El fotógrafo (Astiberri), que fa el relat de les vivències del fotògraf Didier Lefèvre, que va marxar el 1986 a l’Afganistan en plena invasió soviètica per documentar la missió humanitària d’una delegació de Metges Sense Fronteres.
Utilitzant com a punt de partida una fotografia de cadascuna de les situacions que es narren, els autors han articulat un discurs que, segons afirmen, “no és un tractat, ni un assaig, sinó que només pretén mostrar la mirada del fotògraf”. Aquesta mirada passa pels viatges que ha fet Sanyé, que tenen una primera parada a l’illa grega de Kos. Un periple que continua per una altra illa, la de Lesbos. Altres destinacions d’aquest projecte que combina dolor i esperança són Idomeni, a la frontera amb Macedònia; Belgrad, dins la ruta dels Balcans; Bòsnia; els Alps i Calais, des d’on els migrants pretenien passar el canal de la Mànega. “Per a moltes persones, les fronteres són simples línies dibuixades en un mapa, unes línies que delimiten països. Per a altres, les fronteres són murs, alts, infranquejables”, expressa Sanyé per definir el que senten milers de persones que fugint de la fam o la guerra volen trobar refugi en una idealitzada Europa
Refugiats climàtics
Però no és només fugir de la misèria i els conflictes bèl·lics, la causa de les migracions; el canvi climàtic també ha condicionant la vida de moltes persones. Sequeres, tornados, terratrèmols en indrets on hi ha una nul·la capacitat de reconstrucció han creat una nova categoria de refugiat: el refugiat climàtic, que cap estat, ni organisme internacional ha reconegut.
Aquest és el leitmotiv del film Papallones negres, que s’estrenarà al desembre. Va ser presentat en l’última edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.
Es tracta d’una producció d’Edmon Roch sota la direcció de David Baute. Papallones negres és un clar exemple que l’animació és un llenguatge que serveix per parlar de tots els temes i per adreçar-se a tota mena de públics. El film explica la història de tres dones, és a dir tres famílies, i tres pobles de l’Índia, el Carib i l’Àfrica, que han d’emigrar a causa dels desastres produïts pel canvi climàtic. Aquests personatges representen milions de persones que són emigrants climàtics i que enlloc reben la consideració de refugiats. Un drama actual que té esperit de documental amb l’afegitó de tots els recursos que ofereixen els dibuixos animats. Aquests recursos propis de l’animació donen al film una poètica artística sense treure-li ni un bri del missatge que vol donar.
El director canari David Baute no prové de l’animació, però sí del camp del documental, en què ha fet diferents treballs amb imatges reals. Edmon Roch, per la seva banda, ja té una trajectòria en el camp de l’animació. Ha estat al darrere de les diferents trameses de Les aventures de Tadeu Jones.