L’honestedat de la brúixola

Lagartijas Tiradas al Sol creu en el teatre documental per denunciar a l’escena situacions injustes (sovint de casos desconeguts de Mèxic, tant en aquest país com a la resta del món). Evidentment aquesta exposició pretén generar un canvi íntim en els espectadors i sistèmic en la política. A Centroamérica han aparcat la seva indagació sobre els 32 territoris de Mèxic i han decidit mirar el país des del Sud: què en diuen els països de l’Amèrica Central? En el viatge s’adonen que el seu passaport aconsegueix visats amb més facilitat que altres. I que, tot i això, el teatre segueix sent un exercici de cambra, no prou revolucionari. Assumeixen aquest fracàs com a revolució honestament, després de dues dècades de feina. I disposen la seva brúixola a fer un favor íntim (quasi secret). Serà l’espectador el que haurà de discernir quant hi ha de ficció i quant de veritat en aquesta suplantació d’identitat. L’aventura solitària de Luisa Pardo és de thriller.

Luisa i Lázaro G. Rodríguez mantenen la seva estètica d’exposició, amb unes plantes tropicals envoltant el quadre. Ara, per anar escenificant les trobades de testimonis per Costa Rica, Nicaragua, El Salvador, Hondures, van estenent hules a terra i deixant rastres de begudes, que insinuen afables trobades. Aquest viatge dona pas a la segona part, la qual se centra en el viatge de suplantació de la personalitat de María (nom fictici), una noia exiliada de Nicaragua que volia traslladar el cos del seu germà mort el 2020 de la fossa comuna a un nínxol individual. Si Lázaro va convertir-se en un treballador de fàbrica cobrant un sou mínim durant sis mesos a Tijuana, ara és Luisa qui es disfressarà de María.

Lagartijas es mou molt bé en aquest teatre que explica el procés, la seva investigació, tot construint una mena de decorat que va variant. Amb la paraula i l’attrezzo el públic pot comprendre millor aquella porció d’informació. Coincideix amb el treball d’Azkona/Toloza (Cuerpos celestes, Canto mineral...) per ensenyar les contradiccions polítiques d’Occident: viure els privilegis de l’aparent democràcia i la llibertat mantenint cotes de control i de poder sobre antigues colònies, països en vies de desenvolupar-se.