La GIO entra en òrbita

Seguint les passes de la NASA i altres agències homòlogues, la GIO Symphonia acaba de llençar-se en la cursa espacial. Així ho vam testimoniar, aquest diumenge 10 de novembre a l’Auditori de Girona, en la presentació a la ciutat de l’espectacle My name is... Reich: una concepció escènica i lumínica creada pels vigatans Noxfera decretava uns fums escènics sobre una obaga blavosa com la Nebulosa d’Orió, mentre que els membres de la formació accedien a l’escenari amb un vestuari inspirat en sèries de ciència ficció, dissenyat per Marcel Bofill i Nahoko Maeshima.

El títol ja indiciava qui seria el protagonista de la vetllada, punt de sortida i també d’arribada: es tractava del compositor novaiorquès Steve Reich, actualment amb 88 anys. La passejada còsmica s’encetava amb dues creacions seves dels anys 60, molt dispars entre elles: Pendulum music (1968) i Violin Phase (1967). En la primera, quatre micròfons suspesos es llencen en un vol oscil·latori sobre altaveus, amb els respectius feedbacks generant una tessitura sonora que ben podria ser la de les orbs celestes. Des del seu punt de comandament, l’almirall Francesc Prat albirava compenetrat la partitura, però també una taula de so, com si fossin els controls d’una nau espacial. El divertiment experimental va durar uns breus cinc minuts, mentre imaginàvem l’acoblament entre els mòduls de les estacions orbitals.

Seguidament, quatre violinistes es van situar a la part frontal de la grada ubicada sobre l’escenari, teixint els jocs orgànics entre les línies melòdiques de la segona obra. Encertadament, se’n diu de l’estil ‘minimal-repetitiu’, en aquest cas potser massa al llindar de la caiguda lliure. És, de totes maneres, un llenguatge combinatori hereu del contrapunt, per tant va sonar natural l’enllaç amb Bach –concretament amb el Preludi i Fuga XI d’El clavecí ben temprat, en un arranjament per orquestra de cambra del gran Ígor Stravinski–, que va resultar molt afable, amb els vents en particular sonant prou elegants i jogassers alhora. Mentre, conforme el seu estil divulgatiu, Prat va adreçar-se a la platea, amb un ferm al·legat sobre la creativitat musical i artística, la seva inalienable llibertat i també les seves paradoxes existencials.

El programa espacial anava pujant de to i d’unitats astronòmiques, abocant a Fratres d’Arvo Pärt, un compositor insuficientment lloat i que es mereixia ser més conegut junt del gran públic. Tot i què també s’inscriu en el corrent minimalista, l’estonià –que recentment va complir 89 anys–, sempre ha explorat tonalitats emocionalment més compungides, colpidores i amb un component espiritual. Així és el cas d’aquest opus, interpretat amb gran delicadesa, com una mena de reentrada a l’atmosfera sota gravetat zero, a mesura que la luminotècnia dibuixava a precepte una aurora boreal amb chemtrails fosforescents. La tripulació de GIO-nautes es presentava com un ensemble d’una dotzena d’instrumentistes, majoritàriament molt joves i amb futur prometedor. Van exhibir molta concentració, malgrat també alguna rigidesa, que segurament l’experiència anirà alleujant.

L’obra final era també la principal, per la seva durada (quasi 40 minuts) i l’estructura en quatre moviments, com una autèntica simfonia de cambra: Reich / Richter (2019) neix del diàleg entre l’estructuralisme del compositor nord-americà i la creació pictòrica de l’artista alemany Gerhard Richter, que usa fórmules matemàtiques pels seus padrons de policromia. Aquest veritable viatge a la velocitat del so discorre planant, suspensiu i sibil·lí, amb partícules d’inquietud, misteri i lirisme que parpellegen com els estels del cel nocturn. Bona part d’aquestes vibracions hipnòtiques venen prestades per la inclusió de dues marimbes i dos pianos destapats, que proveeixen una irresistible atracció gravitacional texturitzada i una arquitectura sònica irradiant. Va constituir la desembocadura ideal per aquest periple sideral, coadjuvada per les llums crepusculars, vermelloses i fumejants.

L’assistència –que no omplia del tot la Sala Montsalvatge– va reaccionar amb un potent aplaudiment final, segurament premiant també l’originalitat i el criteri de l’avinentesa. En realitat, des de que Francesc Prat va debutar el 2021 com a director titular –i tutelar– de la GIO, està sorprenent molt positivament, tant per les seves apostes inusuals de repertori, com per les aportacions a nivell de configuració escènica, resultant globalment en propostes apel·latives i estremidores, adients pels quàsars i els azimuts que regeixen el nostre temps.