llibres
Un sentit homenatge a les novel·les epistolars
Hi ha conceptes populars que sonen simpàtics però solen estar força allunyats de la realitat. Com ara que els bombers són piròmans en potència, que els polítics tenen voluntat de servei social o que els crítics musicals, d’art o literaris en realitat són músics, artistes o escriptors frustrats. De tot hi pot haver, però quan un editor publica una obra pròpia, més que superar una frustració, gairebé és un acte de valentia perquè s’exposa més que els seus autors.
Als casos de Iolanda Batallé, Jordi Fernando, Ester Andorrà i Josep Lluch, entre d’altres, ara s’hi suma Glòria Gasch Brosa (Barcelona, 1973), editora de Columna des del 2015, tot i que fa més de 25 anys que es dedica als llibres. I s’hi suma amb la novel·la Ara, i cada demà (Empúries).
Té por, en el seu debut, Glòria Gasch? “Por, no, a la vida no has de tenir por. Respecte, sí. Igual que tinc respecte al mar. Un navegant no pot tenir por al mar”, i ho diu amb coneixement de causa perquè fa més de 30 anys que navega i coneix bé, entre d’altres racons, les complicades costes gregues, com demostra a l’obra. “Grècia és extraordinària, pels paisatges, per la gent, per la història... I és molt difícil de navegar, perquè hi ha vents, com el Meltemi, a l’estiu, que es canalitza pels Urals i arriba a les Cíclades amb una força descomunal.”
Una dona rep un telegrama que la informa de l’herència de centenars de cartes, que haurà de recollir a la biblioteca d’una casa desconeguda. Durant tota la nit, immersa en la lectura epistolar, s’adona dels diferents camins que ofereix la vida i recorda com va conèixer el vell Kostas Khánikos, un llop de mar de l’illa de Simi. Amb en Kostas aprèn a navegar per la Mediterrània, alhora que fuig d’un passat que encara ha de resoldre.
Tot i la plasticitat de les descripcions, Gasch matisa: “En alguns llocs hi he estat, però no a tots els que descriu aquesta navegant lectora de cartes. I tampoc he navegat mai en solitari ni crec que ho faci mai.”
Aquest seria el resum de la part més narrativa d’Ara, i cada demà, l’altra part, amb més percentatge en el global, són les cartes que envia un tal Salva a la seva estimada, la Maria, entre el 1957 i el 1964. Perquè una de les intencions de l’obra és “reflectir una època”.
Tot i que la idea principal era una altra. “He fet un homenatge al gènere epistolar, que sempre m’ha apassionat, per obres com ara 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff, La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg, Carta a una desconeguda, de Stefan Zweig... També m’agrada la litúrgia de les cartes, escriure-les a mà, que un cop l’envies ja en perds el control, no la pots esborrar, ni saps quan arribarà al destinatari, si mai ho fa, i has de recordar què li has escrit per quan et respongui...”
“I també em van marcar les cartes dels meus pares. Van començar a festejar als dotze anys i s’escrivien cada dia fins que es van casar, el 1966. Tinc més de 5.000 cartes que es van escriure al llarg de deu anys. Quan vaig veure les capses vaig pensar que era allò, el que havia d’escriure”, tot i que la història que relata i els personatges que ha creat no tenen res a veure amb els seus pares.
És una relació epistolar d’una veu, però. “He intentat mostrar l’obsessió d’algú que no pot viure sense explicar què fa i sense saber què fa l’altra. No assetja, perquè és un esperit innocent, però és molt incisiu”, assegura Gasch, i hi afegeix: “Només llegim les cartes del Salva i veiem la Maria a través dels seus ulls; en realitat no sabem com és ella, perquè el punt de vista de la primera persona sempre és equívoc, és el que passa dins del cap del narrador.”
L’ús d’aquesta tècnica no és casual. “M’agraden molt les el·lipsis, però són difícils d’aplicar perquè si et passes es pot perdre el fil, però detesto que m’expliquin massa coses; tracto el lector amb respecte i hi confio.”
Tornem a l’inici de la conversa, als motius que l’han empés a publicar per primer cop. “He fet aquest pas perquè hi ha hagut uns editors que m’han animat a fer-ho. La seva mirada et dona perspectiva. Jo no ho hauria fet mai per mi mateixa, això és evident. Vaig començar a escriure per mi, amb la llibertat que et dona trobar els teus moments per escriure el que portes dins”, confessa.
Tot i la falta de temps, sempre ha escrit, però va posar el motor en marxa, de veritat –a Buenos Aires, el 2019–, el consell d’un editor argentí a qui va explicar la idea de l’obra i que la va animar a escriure-la. Havia de marcar-se una rutina per fer-ho, com ara una tarda a la setmana, i no saltar-s’ho. Això li va proporcionar el temps necessari. “He trigat quatre anys a escriure-la; tenint tot el temps, hi hauria estat un any.”
Té clar que hi ha tres miracles, quan escrius: que et publiquin, que tinguis èxit i que et tradueixin. “L’èxit ja és que et publiquin. Nosaltres, els editors, ens passem la vida dient que no a autors.”
Podem esperar més novel·les de Glòria Gasch, doncs? “Continuaré escrivint perquè forma part de mi, de la meva manera de ser, però si tornaré a publicar no ho puc dir, això ho ha de dir un editor”, respon, tot mostrant els peus de plom i la humilitat que cal tenir quan s’està a l’altra banda de la taula que ocupa tots els dies. “Posar-me a l’altra banda, m’ho he pres com un aprenentatge i crec que m’ha fet millor editora.”