La dissolució del jo amb ironia

La destacada editorial Vaso Roto, amb seu a Madrid i a Mèxic, s’incorpora al català amb l’edició de tres llibres de la poeta canadenca Anne Carson, una de les més influents de les lletres anglosaxones, professora de grec antic, com fa constar en els breus currículums de les solapes dels llibres. Decreació, La bellesa del marit i Albertine. Rutina d’exercicis han estat traduïts per l’eminent poeta Núria Busquet Molist i són una magnífica aproximació a l’obra de Carson, tant per la profunditat com per la necessitat de relativitzar els embats de la vida amb una mirada irònica, quasi lúdica, en què la poesia té un paper fonamental.

En versions bilingües, Decreació és un volum de 360 pàgines, mentre que Albertine són pràcticament uns apunts esmolats sobre la lectura d’un dels volums d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, amb apunts d’una mirada atenta: “Sempre és una qüestió espinosa, la de llegir l’obra d’un autor tenint o no en compte la seva vida”. O: “Albertine nega que sigui lesbiana quan Marcel l’hi pregunta.”

Els altres dos volums, però, són de la part més sòlida de la poètica de Carson. Els editors ens aclareixen que, publicat el 2005, a Decreació el fil vertebrador és la paraula que dona títol al volum, una activitat que Simone Weil va descriure com “desfer la criatura que portem dins”, una dissolució del jo. A partir d’aquí, la poeta traça les seves cartografies metaliteràries i ens introdueix en un univers, no exempt tampoc d’ironia: “El cos és sempre profund però és més profund a la superfície.” L’excentricitat és un valor en aquestes línies en què el pas breu de la vida li serveix per acostar-se al lector amb un sentit de l’humor tàcit, a través dels aforismes, ben presents a la seva obra, o de poemes més narratius, com els que conformen La bellesa del marit, farcits també de la ironia o del cruel sarcasme de ser criatures mortals ja d’entrada. Una de les citacions de Keats resulta reveladora: “He de confessar –i tallar-me la gola– avui? Demà? Vinga! Una mica de vi!” Carson també destaca perquè Núria Busquet aconsegueix una traducció esplendorosa. Hi ha poemes d’antologia, de no oblidar, enmig de bromes i picades d’ull. El personatge Ray, el marit, s’enfila pels versos, i podem observar els llums encesos de la casa, la neu a la ciutat o com la sang que li raja del nas taca un botó de nacre: “Però ara la sang sembla que és l’única cosa de la cambra. // Només que la vida sencera d’un d’ells pogués consistir en certs moments. / No hi ha cap possibilitat de tornar d’un moment així...”

La poesia de Carson és plena de moments epifànics, des de l’epigrama o l’aforisme o simplement estirant del fil narratiu dels records. No sé si són records reals o que la imaginació de l’autora filtra com un component de la barreja de somnis i quotidianitat que és la poesia, la moderna, la clàssica i la d’ella.