‘Gladiator II’, la Roma de l’etern Ridley Scott

Ridley Scott sembla etern, més encara que Roma. En el camí de Clint Eastwood, Woody Allen, Mick Jagger i altres creadors i artistes de la cultura anglosaxona que semblen envellir menys que els altres mortals, el director de Blade runner i Alien ha fet oblidar a tothom que és un avi a punt de complir 87 anys tot dirigint una superproducció colossal. Gladiator II , que també s’estrena en català, es proposa el difícil repte d’estar a l’altura del film original, que l’any 2000 va triomfar a la taquilla, va obtenir una bona puntuació als rànquings de la crítica i va guanyar cinc premis Oscar, inclòs el de millor pel·lícula.

L’avenç de les tecnologies permet crear escenes espectaculars amb una precisió i qualitat d’imatges impensables fa 24 anys, quan es va rodar Gladiator. Destaquen especialment l’assalt naval dels romans a una ciutat costanera del nord d’Àfrica i un combat naval amb una gran piscina a l’arena del Colosseu, on s’enfronten dos grans vaixells. Ridley Scott, un virtuós estilista que busca sempre l’espectacularitat, en sap treure partit. Però, tal com ja passava en la primera part, Ridley Scott no descuida gens els personatges i la història.

El protagonista principal és Hanno, un guerrer nubi convertit en gladiador que aboca tota la ira d’haver-ho perdut tot en els combats al Colosseu. L’interpreta l’irlandès Paul Mescal, nominat a l’Oscar pel seu paper de pare en la petita producció britànica Aftersun. El seu gran oponent és l’heroic general romà Marcus Acacius, interpretat per Pedro Pascal (The mandalorian, The last of us). Només un personatge repeteix, 16 anys després dels fets de la primera pel·lícula: Lucilla (l’actriu danesa Connie Nielsen), vídua de l’emperador Marc Aureli i mare de Lucius, que va haver de fugir a l’exili. Hi ha un quart personatge important, en aquesta seqüela: Denzel Washington és Macrinus, un poderós noble que es dedica al negoci dels gladiadors. Ell és qui compra Hanno i el porta a una Roma governada per dos emperadors corruptes, ambiciosos i cruels, Geta i Caracalla. Després de la gran batalla inicial, l’acció es trasllada a Roma, on hi haurà combats de gladiadors, intrigues, un complot per tombar els emperadors i proclamar la República i alguna sorpresa de guió que ho capgira tot.

Ridley Scott va ressuscitar amb Gladiator el gènere del pèplum i, vista la pel·lícula i les primeres reaccions, es pot dir que la segona part no aporta gaires novetats (amor, intrigues i combats amb un embolcall de film de romans espectacular), però que és un successor prou digne de l’original. Com a curiositat, el portal Metacritic, que calcula la mitjana de nota dels crítics dels grans mitjans anglosaxons, puntua totes dues pel·lícules amb un 67 sobre 100.

Gladiator II conté també un discurs sobre una Roma ideal, on els ciutadans volen viure en pau, amenaçada pels emperadors, els poderosos i els corruptes. “Aquesta pel·lícula tracta de l’Imperi romà, òbviament –diu Ridley Scott–. Però també exposa el tema que la humanitat no aprèn mai la lliçó. Seguim repetint la història una vegada i una altra.” Malauradament, la frase es pot fer extensible a Hollywood, atrapat en un bucle etern de seqüeles, remakes i spin-offs.