“El més valuós no té preu i sovint ho comencem a apreciar quan ja és massa tard”

[J.T.] Sí que havíem col·laborat amb altres artistes, tot i que no amb l’estil aquest que es porta ara dels duets, els featurings o com es diguin. A Nou (1998), per exemple, hi havia Sílvia Comes, Cece Gianotti o Dani Nel·lo, i a Cercles i La gran onada, la Joana Serrat i la Núria Moliner. És una via, doncs, que sí que tenia alguns antecedents, tot i que allò que vam fer per als 30 anys de Ben endins de cedir les cançons a altres músics perquè les reinterpretessin va ser, probablement, la llavor per a aquest disc de col·laboracions. Vam començar a fer-ne algunes i ha acabat sent tot així. [G.Q.] Hem dedicat a cada cançó el mateix temps que abans dedicàvem a fer un disc sencer. Entre l’agenda, l’estudi, el productor i lligar-ho tot, hem dedicat pràcticament dos mesos a treballar en cada cançó. L’experiència, doncs, ha estat molt diferent de quan ens tancàvem dues setmanes en un estudi i sortíem amb la feina feta. Aquesta vegada hem acabat i tornat a començar de manera constant.

[G.Q.] Volíem fer sentir còmodes els artistes convidats. Els preguntàvem on i amb qui els agradava treballar. I els dèiem que seríem nosaltres els que ens hi adaptaríem, ja que en aquest treball volíem sobretot aventurar-nos i fugir dels nostres llocs comuns. En Josep diu a vegades que un grup, al cap dels anys, és com una presó, en el sentit que estàs tancat en un local amb les mateixes persones i els mateixos recursos durant anys, o decennis. Un disc amb col·laboracions com el que hem fet, doncs, era per a nosaltres una manera de fugir-ne i trencar aquestes cotilles i limitacions. [J.T.] I, a més, jo no volia assumir tota la feina de productor aquesta vegada! Me n’he encarregat sempre des del disc Nou, i em sentia com si ja no tingués trucs ni gaire res nou a oferir. Això també responia a la idea aquesta de treure’s la cotilla i provar d’anar una mica més enllà dels límits de cadascú.

[J.T.] Bé, té l’edat del meu fill... Quan estàvem fent la maqueta vam dir de posar-nos a tocar la cançó per mirar com la podíem muntar i va flipar bastant. Tocar la cançó? Ell no ho havia fet mai, això! Ell agafa l’ordinador i va provant coses, però no “toca” la cançó. Fins i tot hi va haver un moment que vaig agafar la guitarra per interpretar-la i ensenyar-li les diferents parts i va dir, tot sorprès: “Ostres, sona molt bé, això!” Per a mi, si no pot sonar amb guitarra i veu, és difícil que existeixi, una cançó. [G.Q.] La diferència entre generacions, bàsicament, és aquesta: les eines. Ells van directament a l’ordinador i nosaltres encara treballem a partir d’una guitarra, un piano o qualsevol instrument físic i tangible en què pots reduir la cançó i seguirà sent la cançó. Amb Triquell, tanmateix, vaig tenir la sensació que, malgrat la diferència generacional i les diferents maneres de treballar, hi havia inquietuds, incerteses i dubtes semblants. [J.T.] Té una gran voluntat d’anar a la contra. En Triquell hi veus una mica reflectit, de fet, el teu antic jo adolescent, amb tot aquest ànim de disconformitat i provocació.

[G.Q.] Amb naturalitat, perquè és normal que cada generació intenti matar el pare. És com quan més tard van sorgir Manel i els connectaven, més que amb nosaltres, amb Sisa o el Grup de Folk. Això que una generació nova se salti l’anterior per reafirmar-se és una cosa que ha passat sempre. [J.T.] Jo, pel que fa això de l’anglès, hi va haver un temps que deia que si Catalunya fos independent segurament hi hauria pocs grups que cantessin en català. I que potser seríem una mica com Suècia, on no hi ha aquest problema amb la llengua i molts grups, com Abba, adopten comercialment l’idioma dominant. Sigui com sigui, cap d’aquells grups no va ser capaç de marxar al mercat anglosaxó. Tots, de fet, van acabar cantant en castellà o en català. [G.Q.] És que un grup suec, noruec o alemany ho té més fàcil, per accedir al mercat anglosaxó. Si neixes per sota dels Pirineus, en canvi, sembla que l’única expansió possible sigui en llengua castellana i a Hispanoamèrica...

[J.T.] Sí, segurament. És curiós perquè una vegada vaig sentir dir a una noia que no li agradaven els “grups aquests d’abans”. Jo pensava que parlava de nosaltres, però s’estava referint a Txarango! [G.Q.] Fixa’t, tu! Ja no som ni tan sols “els d’abans”, nosaltres [riu]! [J.T.] En contrapartida, però, recordo que, en un concert a Londres, va venir una noia una mica enyoradissa i em va dir: “Ostres, ignorava que sabés tantes cançons vostres!” Em va semblar un gran elogi!

[G.Q.] Sí. Recordo que la Maria del Mar Bonet, una vegada, em va dir que això era l’èxit. No pas els discos que havies venut o els diners que havies ingressat, sinó comprovar, al cap de trenta anys, que aquelles cançons continuaven vives i la gent les continuava compartint. [J.T.] De tota manera, deixa’m dir que jo no havia tingut mai tan forta aquesta sensació d’estar fora de lloc. O, si més no, d’entendre tan poc la indústria. No tant pel fet de ser una gent que toca instruments i porta una formació clàssica de rock, sinó per tot aquest món de les xarxes, la immediatesa, la rapidesa amb què caduquen les coses… [G.Q.] La indústria està anant cap a llocs que despisten força, certament. Els músics estan desapareixent del escenaris! Què oferim, doncs? Recreacions? Experiències? Sé que puc semblar un iaio xaró, però tot plegat em recorda el que feia la meva germana fa cinquanta anys a les festes de final de curs, que era sortir amb sis o deu amigues i fer una coreografia damunt un tema que no cantaven. Això ha tornat! Ja no cal que sigui veritat, allò que fas, sinó que entretingui, o que ho sembli. I el cantant, si s’allunya el micro de la boca i continua sonant la seva veu, ja ni tan sols es posa vermell.

[G.Q.] Sabem que per a una part del gran públic sempre serem una banda de rock en català. Però Sopa ha passat per diferents etapes i continua el seu procés. En Josep i jo crec que estem força alliberats de l’etiqueta “rock”. Ni li donem l’esquena ni ens n’avergonyim, però no volem que això sigui cap limitació. [J.T.] Per a mi és un mèrit intentar fer les coses diferents. Sé que Sopa de Cabra som coneguts per un repertori concret, i que hi ha molta gent a qui li encanta el grup que potser ni tan sols farà l’esforç d’escoltar aquest disc. Però una cosa són els Sopa clàssics i una altra, els Sopa que fem discos com aquest. Són històries diferents.

[J.T.] Havíem parlat de fer-lo amb les Sey Sisters, però es van desfer. I aleshores vaig sentir aquell discurs seu als premis Gaudí [Yolanda Sey, osonenca, va denunciar la discriminació que viuen els actors racialitzats en la indústria cultural catalana] i vaig dir: “Ho farem amb ella! I ara més que mai!” Estic molt d’acord amb tot el que va dir. A vegades vas al cine i veus una Catalunya que no és la que et trobes quan surts de casa a fer un cafè.

[G.Q.] Va posar el dit a la nafra i va fer saltar a molta gent, allò. Jo mateix vaig rebre missatges gairebé insultant-me. Però quan t’expliquen la realitat t’adones que, malauradament, aquests artistes són aquí però són invisibles...

[G.Q.] L’ànima és allò que diem que roman quan tot desapareix. Per tant, quan treus tot allò que és accessori, que és sobrer, què et queda? El disc parla de coses que no valen diners, que són béns molt escassos, però que, amb els anys, els vas donant valor: el temps i l’amor. El més valuós no té preu i sovint no ho comencem a apreciar fins que ja és massa tard.

[J.T.] Bé, jo he estat tot l’any dient que em volia jubilar... [G.Q.] És cert. Hi havia fins i tot moments en què estàvem a punt de saltar a l’escenari i en Josep ens deia: “Aprofiteu, que el 2026 fem 40 anys com a banda... i em jubilo!” O: “Ja he trobat qui serà el meu substitut!” Està bé fer broma del que ens fa patir... [J.T.] És que he viscut molt malament la tensió de fer concerts, gravar... Ja l’havia patida abans, aquesta pressió, però ara tinc la sensació que l’he gestionada pitjor. [G.Q.] De joves això ja hi era i ens la suava. Ara, però, som extremament conscients de les conseqüències que té cada cosa que fem. Hi ha una pressió que ens la posem nosaltres, en molts casos, però que és innegable que existeix. [J.T.] És probable, doncs, que d’aquí a un parell d’anys o tres canviem el ritme, però com que ningú es fa ric fent música en català, o almenys jo no conec ningú que fent-ne tingui una segona residència, retirar-se, per molt que em pugui agradar en alguns moments la idea, no sé massa si realment pot ser una opció.