L’estrella que il·lumina els soterranis

“Estimat, no em matis. No estic preparada per a l’eternitat.” És un dels versos de la cançó Banks of the Ohio, de Joan Baez. La segona frase és la que més va impactar el nen Ramon Mirabet quan en els viatges familiars a Cotlliure i a Carcassona amb el Renault 18 verd llauna, el fill únic d’un trombonista i d’una cantant criada en l’ambient bohemi del circ, s’influenciava de l’ànima jazzística i negra del pare i de la més blanca de la mare, que li cantava aquesta balada tràgica i obscura, que revesteix d’amor no correspost un feminicidi.

“No estic preparada per a l’eternitat.” En anglès, ressonava dissabte, en la veu càlida del jove músic santfeliuenc, als soterranis de la catedral, un espai acollidor i íntim –un refugi per als amants nocturns, beneïts per les pedres mil·lenàries– en part perquè Ramon Mirabet, sol, amb la guitarra i sense micròfon, va propiciar el clima agradós, confortable i molt lluminós a l’amagatall; el secret menys lluït i alhora primigeni de la imponent catedral. Va ser un concert, una nova proposta del cicle Concerts a cegues organitzat per La Tornada, especial. No només perquè l’essència d’aquestes recitals ho porta implícit. Avesat a d’altres escenaris –el recordem l’agost del 2017, després d’haver fondejat a Cadaqués, venir amb veler a Cap Roig per cantar amb Iván Ferreiro El equilibro es imposible– no sempre va ser així. Durant molt temps, Mirabet va tenir la música reclosa en el seu món interior que bevia tant de Sam Cooke com de Nirvana o Pearl Jam. Però va ser al carrer, a Ciutat Vella a Barcelona, a les escales de Montmartre, a les del riba del Sena, enmig del no-res escocès en un castell a Glenfinnan, al Racó de la Calma a Sitges, en uns anys de joventut voltant el món, quan va perdre la por. Per arrodonir-ho, un concurs de televisió a França el va posar a l’aparador mediàtic.

El relat d’“un paio amb veuarra de negre”, segons el va presentar Iván Ferreiro fa set anys, va fer especial el concert a cegues als soterranis. En aquest format reduït, que propicia l’exposició íntima, obrir-se al desconegut, també en l’àmbit més personal, Mirabet va compartir la seva història, la d’un músic de carrer amb estrella, la que un dia, acompanyant la mare, Magda Torre, a veure Buenavista Social Club, va rebre una trucada que l’enviava directament a Formentera a preparar la cançó per a l’anunci d’estiu més famós. En aquest ambient, propici a fer parlar el cor, va explicar que els versos originals de Those Little Things tenien un component de tristesa i de pèrdua, la de la malaltia del pare. “He tingut una bona vida. He fet el que he volgut”, va dir el trombonista al seu fill a mode de lliçó vital. “Quan alguna cosa s’acaba, el que ens queda són les petites coses”, és el missatge d’una cançó d’estiu més crepuscular que festiva i que el públic va corejar com si en comptes d’acotxar-nos pedres antigues, ho fes un bosc espès i en una clariana obaga, una nit de novembre, cantéssim entorn d’un foc de camp.

Un concert a cegues que va desprendre sensibilitat, proximitat fraternal, la que té cantar Dock of the bay o Bring it on home to me amb el claviller de la guitarra apuntant els teus ulls. Mirabet encara guarda l’estrella i un somriure sempitern de la joventut preuada: “Qui esperàveu, Leticia Sabater?”, va bromejar, baixant les escales quan ningú sabia qui era el protagonista de la vetllada. Mirabet ha perdut la por en moltes escales i sap com encendre soterranis. Al gener publicarà el seu cinquè disc, que presentarà a l’Auditori de Girona al març.