Dir prou

Saber dir prou. Aquesta és la tesi de Gola, un muntatge que desborda humor, bestialitat i sorpresa interpretada per Oriol Pla i amb la complicitat de Pau Matas (amb qui ja havien signat Travy anteriorment). Pla és un gat vell i ja absorbeix el favor del públic des del pròleg, en què demana perdó a tothom. No voldria ofendre, ve a dir irònicament. El clown treu el vessant més animal buscant la rialla.

El muntatge sap navegar a diferents capes. Hi ha el riure de la patacada, de la desproporció; hi ha l’humor fruit de l’observació, i, finalment, hi ha la causticitat de qui qüestiona les formes de la societat actual. Assegut a la taula, insatisfet dels productes que ha aconseguit acaparar, però que no era el seu dònut desitjat. Refinarà les seves rèpliques quan li caigui una pàtina de pols blanc. Llavors, el seu parlar vorejarà el surrealisme lúcid de Groucho Marx; el seu moviment agafarà gestos d’aquell presentador inanimat, com un Max Headroom del segle passat.

El personatge (hi ha una fina capa que el separa de l’actor) dialoga amb la veu del tècnic que prova de resoldre l’embús. Li acaba fent de coach, a la vegada que li pregunta si es pot ser feliç amb aquesta feina tan ingrata. Però també dialoga amb Pau Matas. El músic fa el paper de pare conciliador, el que procura fer entendre que els excessos acaben deixant morat. Extrem conciliador que el clown no sempre atén: “A la seva bola” es va encenent.

Les preguntes que es formula l’actor evoquen l’existencialisme còmic de Blai Mateu de Barò d’Evel (Bèsties, Là, Qui som?) i Manel Rosés (Akri). Sota una capa gruixuda de cara dura, hi ha la sensibilitat i la demanda de concentrar-se en el que és essencial i obviar el que és més superficial, sintonitzant amb la delicadesa dels Escarlata. Riure en si és el més humà que hi ha.