Crítica
La predilecta del públic
Es pot afirmar, sense caure en gran controvèrsia, que Viviane Hagner és la violinista preferida dels melòmans gironins. De la mà d’Ibercamera, la concertista alemanya d’ascendència coreana va presentar-se –i triomfar– per cinquena vegada a l’Auditori de Girona, aquest diumenge 17 de novembre, davant de la Sala Montsalvatge casi plena. En les cites anteriors, Hagner havia convençut i impressionat el públic de la urbs, no només pel seu virtuosisme excel·lit, sinó també per la seva afabilitat i graciositat. Aquest cop, anant més enllà, va professar igualment la seva assertiva versatilitat, abordant compositors marcadament dissimilars de tres segles diferents: de Bach a Xostakóvitx, fins aterrar a les Danses hongareses de Brahms, que feien de reclam al programa.
La pianista armènia Lilit Grigoryan, deixebla de Maria João Pires, va ser en tot moment una companyia afavoridora, marcant sola els primers compassos de la Sonata en si menor (BWV 1014) de Bach. Va ser un inici tímid, mil·limètric i un pèl acadèmic, però gradualment la diva va pujar el to amb el seu cordòfon, desenvolupant mans lliures, voletejants i comunicants, fent brotar elegantment les notes com els motius florals i cal·ligràfics del seu llarg vestit de blanca neu.
La serenitat seria ràpidament consumida per la convulsió de la Sonata op. 134 de Xostakóvitx, una obra de maturitat (1968), quan el rus ja s’apropava al final de la seva vida (va morir el 1975). El pentagrama flirteja desinhibidament amb la dissonància, teixint filigranes sinuoses i tortuoses, a vegades fantasmagòriques, que segurament van deixar atònits els espectadors més desprevinguts. Com és marca de l’autor, de tant en tant el sinistre esclata en burlesc, com espurnes d’un cabaret revolucionari, que presagien la tragicomèdia immanent a la psique humana, en aquest cas acord amb les llums baixes que dominaven la sala. El duo va començar el lliurament amb cautela, més cerebral que visceral, però a partir del segon moviment van clarament regalar-se de plaer i efervescència, propiciant una grandiloqüència compungida i agredolça, però absolutament formidable.
Malgrat els avisos reiterats, els estossecs romanen un inconvenient en els concerts de ‘clàssica’. Potser ja seria temps que alguna marca de dragees per la gola inflamada patrocinés els concerts. Això sí: amb involucres insonors!... La veritat és que en van persistir en la segona part del recital, dedicada a Johannes Brahms: primer amb la Sonata en sol major, op. 78, que va arrancar prou elegíaca i primaveral, però que ràpidament va decaure en els esquematismes circulars que delimiten la producció de l’hamburguès. Definitivament, no era sinó un introit pel plat principal, que constava d’una selecció de les Danses hongareses, probablement la seva composició més famosa i exitosa. Originalment per piano a quatre mans, Lilit i Viviane la van presentar aquí en l’adaptació de Josef Joachim (eminent violinista jueu austrohongarès del segle XIX), que naturalment potencia els solos de l’instrument amb detalls interpretatius d’alt gàlib, alhora que manté en primer pla totes les vívides modulacions d’inspiració popular, atès que el violí ocupa un lloc destacat en la tradició folklòrica del país magiar.
Amb la seva predilecta al davant, l’assistència es va prendre la llibertat d’anar aplaudint al final de cada tros, tot i què amb moderació. En canvi, sentint que tenia la platea a seu favor, Hagner va brindar una execució pletòrica, emfàtica i vitaminada, desplegant no només totes les virtualitats del seu talent, com encara un llenguatge corporal molt més distès i desacomplexat, saltant i remarcant sovint el ritme dels balls amb els peus. Els bisos van ser amb dues tirades més de les Danses hongareses, i a l’introduir-los, la solista va seduir encara més els presents al pronunciar “moltes gràcies” en un català llaminer, l’àpex de sortir victoriosa d’una gran vetllada. Tanmateix, aquesta no és l’única certesa: la violinista segurament tornarà un dia a la ciutat que l’escull i acull com a favorita.