Crítica
Tots els morts són un de sol
Hi ha obres que poden deixar a l’oient sense alè. De forma tan intensa, fins i tot, que algun musicòleg, precisament per la seva intensitat, ha decidit no incloure la Missa de difunts de Gabriel Fauré (1845-1924) en una antologia de Rèquiems que acaba de publicar-se amb el títol de Tots els morts són un de sol. Aquest Rèquiem de Fauré, en la versió orquestral de 1900, és el que va poder-se escoltar aquest diumenge al Palau de la Música Catalana amb les formacions de la Franz Schubert Filharmonia, el Cor de Cambra del Palau, la soprano Núria Rial i el baríton José Antonio López, tots sota direcció de Laurence Equilbey (Paris, 1962). Equilbey és coneguda per ser la directora del mític Cor Accentus (fundat el 1991) i de la historicista Insula Orchestra. No té present aquest cronista cap actuació anterior a Barcelona d’Equilbey després de la realitzada, el 2021, al capdavant de l’OBC, i és per això que la seva presentació amb l’orquestra que té com a director titular i artístic a Tomàs Grau no va decebre. Va iniciar-se amb la Marche funèbre (1820) de Luigi Cherubini (1760-1842), peça orquestral lligada al seu importantl Rèquiem vinculat, a l’igual que el de Fauré, a la ciutat de París i estrenat el 21 de gener de 1817 en el dia exacte del vint-i-quatrè aniversari de la decapitació de Lluís XVI de França. Vint-i-cinc anys després, la compositora Louise Farrenc (1804-1875) es convertia en una de les primeres compositores a atrevir-se a compondre una simfonia davant la perplexitat dels oients que tres anys després, el 1845, la van poder escoltar. Va ser una perplexitat anàloga a la dels oients en escoltar una Franz Schubert Filharmonia en bona forma defenent obres de bona factura, malauradament, molt difícils d’escoltar en viu. Equilbey, gran coneixedora de l’obra de Farrenc i que, a més d’haver-ne enregistrat les seves simfonies i obertures amb l’esmentada Insula Orchestra ,va dirigir-ne la Simfonia núm.3 amb l’esmentada OBC, va crear el clima adient per a una posterior versió preciosa, de mirada profunda i serena del Rèquiem de Fauré on, com era d’esperar, el Pie Jesu interpretat per Rial ens va conduir als enigmàtics territoris de l’inefable i on s’acaben les paraules. Costa de creure que una soprano de tant recorregut a Europa, a casa nostra, encara no tingui el reconeixement merescut en forma d’algun premi. En finalitzar, malgrat l’aplaudiment d’algun desaprensiu que va trencar completament la màgia del silenci assolit per una meritòria interpretació, la corroboració del vers de Miquel de Palol: tots els morts són un de sol.