MÚSICA
Enriqueta Tarrés, una soprano de culte
Va cantar al Metropolitan i el Covent Garden, entre d’altres teatres de renom
Es diu que hi ha diferents tipologies de cantants. Entre ells, els anomenats de culte. No entrarem a definir, ara i aquí, què és un cantant de culte, però si escriurem que Enriqueta Tarrés (1934-2024) era i és una soprano de culte. La seva mort, que hem sabut el mateix dia que faltaven quatre mesos perquè arribés a les seves 91 primaveres, corrobora com, al nostre país, més enllà de grans noms com els de Victoria de los Ángeles (1923-2005) o Montserrat Caballé (1933-2018), també ha donat altres grans veus que mereixerien una consciència més gran. Haver debutat a tot un Metropolitan Opera de Nova York, el 10 de desembre de 1973, en el paper de Mimí de La Bohème de Puccini o haver cantat en teatres com el Covent Garden de Londres o l’Òpera de Viena, a més del Gran Teatre del Liceu, on va debutar amb Faust, al costat de Manuel Ausensi, l'any 1957, són indicadors prou clars de la categoria superlativa de Tarrés.
No pertoca tampoc ara realitzar un repàs exhaustiu d’una carrera extraordinària, però si que esperem com aquesta deixebla d’un altre mite, Concepció Callao (1895-1959), tingui alguna presència en el nostre imaginari més enllà de ser el record d’un nom que va sobresortir en els gèneres de l’òpera, el Lied i l’oratori. Diferents enregistraments, al costat de noms mítics de la música com ho poden ser Luciano Pavarotti o Pinchas Steinberg, ens permetran guardar-ne l’essència del cant. En pau descansi Enriqueta Tarrés, una soprano de culte.