Arts escèniques

Davant la Barbàrie, la Bellesa dels Butaca

El teatre és el poble. Sense públic no hi ha teatre, com insisteix aquest premi que atorga la votació dels espectadors.

La gala dels Premis Butaca, de nou, a la pista de Bàsquet del pavelló de Premià de Mar, ahir a la nit (“podríem ser al Liceu, o no, però la nostra essència està al pavelló” deia la codirectora Glòria Cid), va ser la demostració que, en els moments de barbàrie, de major incertesa social i política, més imprescindible és el teatre, l’art, la recerca de la Bellesa. El mèrit de Toni Martín i Glòria Cid al capdavant d’aquesta festa és lloable, una demostració d’estima al teatre i la seva gent. Això mateix deia Juan Máñez, a l’hora de recollir el seu guardó (Butaca Anna Lizaran, a la trajectòria): Després de 40 anys voltant pel Romea (la majoria d’anys, de cap de sala), convençut de l’existència de l’esperit de la Xirgu rematava el seu breu discurs: “No sabia que m’estimàveu tant”.

Fa uns mesos, l’actor Xavier Sáez, ironitzava amb Julio Manrique a les portes del teatre Lliure que si volia tenir plens fins a la bandera, el contractés perquè els dos espectacles en què intervenia havien exhaurit localitats abans d’estrena (Imperatiu categòric i El día del Watusi). Ahir les estrelles es van concentrar en Vicenta N’Dongo. Ella és l’única actriu que va participar en els dos espectacles premiats com a millor espectacle: El día del Watusi i La plaça del diamant. Ella, que també va entregar premis, advertia que ja feia 31 anys de professió i que trobava a faltar més artistes racialitzades (no vols caldo? Dues tasses!). Aquesta va ser una de les proclames aplaudides de la nit, generosa en aplaudiments i escolta de reivindicacions.

Si Clara Peya s’havia avançat a denunciar el genocidi d’Israel tot demanant “l’art com a lloc de trobada”, va ser Guillem Balart (premi com a actor de repartiment a El día de Watusi) qui duia el desgreuge escrit en un full. Va agrair de pressa a amics i familiar per respondre Wajdi Mouawad (“Començo a perdre l’esperança de la literatura i el teatre, proclamava als actors de Tots ocells de la Biblioteca de Catalunya”). Per al jove actor, l’art és un lloc de resistència per combatre la tirania i l’odi: ”Que el poble palestí pugui viure en pau.” És en la trobada que desarma prejudicis que es pot rebel·lar a la impotència. El fang de València també reclama resoldre el seu dia a dia i depurar responsabilitats “d’una gestió nefasta”. Watusi és una novel·la que demana protagonismes als marges, als invisibles, que són les víctimes d’aquest sistema injust, rematava Balart.

En una gala també hi va haver espai per a la broma (Szpunberg, premi al text per Imperatiu categòric) receptava “bellesa, consciència i sentit de l’humor” per a sanar aquest “món de merda”). Àlex Rigola i Nao Albet jugaven a recordar el nom del municipi on es muntaven els premis en un dels vídeos sorpresa. Per treure’s el barret, l’instant de cantant solista de l’il·luminador Albert Faura (Butaca per The producers): “Aquest és el meu novè Butaca: Espero que el vinent sigui com a cantant solista”.

Anècdotes: La primera cita de la parella Júlia Bonjoch i Enric Cambray va ser assistir a uns Butaca. Cambray, que va recollir el premi de millor actriu per a Victòria Luengo (Prima facie) llegia el text de l’actriu recolzant el mòbil al guardó (“mira, va bé per deixar el mòbil!”). Luengo agraïa el guardó per un espectacle que comprova, a les portes dels teatres, quant de necessari és seguir-lo representant. Glòria Cid feia un repàs corrosiu a les perles de la temporada: el Pla B de Ramon Madaula per als joves (ara qui estudiï interpretació a l’Institut del Teatre tindrà també titulació com a instal·lador de plaques solars: “així la teulada del TNC podrà fer més sostenible l’edifici”). Cid recordava, en la trajectòria dels 30 Butaca que va ser el debut de Manu Guix, que va tocar amb 17 anys: “Vam anar a buscar un Casio a Castelldefels!”

Els moments de major emoció van ser en les múltiples entregues dels sis Butaques a The producers. D’alguna manera o altra, tots van agrair la recuperació d’Àngel Llàcer d’una infecció que va estar a punt de costar-li la vida. Aquest cant sincer és compatible amb el clam de Subirós (millor direcció per La plaça del Diamant) “Donem més espai a la llibertat” i d’Ivan Morales (premi a l’espectacle exaequo El día del Watusi amb La plaça del Diamant) “anem a caçar balenes blanques, que donin sentit a la vida, encara que ens diguin que serà impossible”. El teatre és el poble. De fet, com tancava el vídeo de la celebració, sense públic no hi ha teatre, com advertia repetidament un essencialista Peter Brook. I com insisteix aquest premi que atorga la votació dels espectadors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia