Extrems i límits de la vida humana

“Trobar l’equilibri perfecte / entre el blanc i el negre. / Trobar la distància justa / entre la pressa i la pausa. / Fugir dels extrems.” Equilibri, de Lluís Garcia (A: Poesia.cat)

Molts corrents filosòfics analitzen què ens fa humans i quins són els extrems i els límits de la humanitat. És una pregunta que possiblement tots ens hem fet algun cop. Hi ha dos moments clau a la vida, el naixement i la mort. Entre aquests dos extrems, entre aquests límits indefugibles, un dels aspectes que potser ens defineixen millor i que ens diferencien de la resta d’animals és el desig de voler tenir un propòsit, més enllà de la supervivència i la reproducció.

Les paraules extrem i límit es troben relacionades, però tenen matisos subtils. El límit fa referència al punt o la frontera que defineix fins on pot arribar alguna cosa. Per a molts, la mort és un límit. Jo no és tan clar que el naixement també ho sigui, malgrat que sens dubte marca un extrem. Perquè l’extrem és la darrera manifestació possible d’una situació abans d’arribar a una ruptura; en aquest cas, la que separa el desenvolupament intrauterí de l’infantament. Tanmateix, quan analitzem què ens fa humans, sovint tendim “a fugir dels extrems, tot buscant un equilibri i una distància justa”, fent servir les paraules del poeta Lluís Garcia.

El metge, investigador i pensador Salvador Macip (Blanes, 1970) ens ofereix un nou llibre, La vida als extrems, en què, al contrari del que he dit, analitza la condició humana precisament des dels extrems, el naixement i la mort, que, de manera metafòrica, identifica amb Eros, déu grec de l’amor i el sexe, i Tànatos, la personificació de la mort. A través d’un biohumanisme racionalista, que defineix com una manera d’enfocar l’humanisme clàssic des d’una òptica biològica i empírica sense renunciar al racionalisme, ens proposa comprendre els mecanismes del naixement i la mort per controlar-los i modificar-los, i construir societats millors.

En aquest assaig, ens parla de sexe i gènere; de família, monogàmia i patriarcat, i d’immigració, amor i odi, entre molts altres temes que sovint fem servir per definir-nos i organitzar-nos.

Per Salvador Macip, i aquest és el nexe d’unió de l’assaig, entendre els processos biològics i evolutius de la nostra espècie ens pot permetre transgredir els patrons que sovint ens constrenyen des del naixement fins a la mort, i “trobar l’equilibri entre el blanc i el negre, la pressa i la pausa”, també en paraules de Lluís Garcia.

Així mateix, transgredeix patrons el darrer llibre del biòleg i professor Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), Àcars, un recull d’onze històries de ficció amb rerefons científic que es llegeixen com una novel·la breu, en què es reflecteixen els extrems del dolor, l’afecte, l’odi, l’esperança i la desesperació humanes davant els conflictes provocats per una situació límit. Un tàndem, Macip i De Manuel, que va col·laborar fa anys en un monogràfic de la revista Mètode intitulat “Científics lletraferits”, que des d’estils ben diferents ens proposen reflexions profundes sobre el sentit de la humanitat.