cultura
L’adeu de Charles Dumont, compositor de ‘Non, je ne regrette rien’
A partir de la dècada dels setanta va gaudir d’una gran carrera com a cantant
El músic i compositor francès Charles Dumont va morir dilluns, a l’edat de 95 anys, segons va informar la seva esposa a través de l’agència de notícies AFP. Va ser un dels més grans artistes de la cançó francesa, tot i que a casa nostra era difícil trobar discos seus, i va compondre per la cantant Édith Piaf una quarantena de cançons, entre elles el gran èxit Non, je ne regrette rien, el qual va donar la volta el món com a himne de la resistència de la Legió Estrangera francesa durant la guerra d’independència d’Algèria.
Nascut el 1929 al municipi occità de Caors, va formar-se com a trompetista i va quedar meravellat per la música jazz de Louis Armstrong. Va començar a escriure cançons en col·laboració amb el lletrista Michel Vaucaire. El 1956 van treure Non, je ne regrette rien, que va ser gravada i editada finalment el 1960 per Édith Piaf. A partir d’aquell moment Dumont i Piaf van treballar junts amb una quarantena més de cançons, d’on van sortir balades com Flonflons du bal, Mon dieu i Les amants. Segons explica el mateix compositor al llibre de Bernard Marchois Édith Piaf, Opinions publiques (1995), originàriament la famosa cançó es titulava Non, je ne trouverai rien (No, no trobaré res) i estava pensada perquè l’interpretés Rosalie Dubois. En canviar la situació i passar a ser Piaf qui l’interpretaria, va creure convenient modificar-ne algunes parts i el títol, Non, je ne regrette rien (No, no me’n penedeixo de res). En el moment de la gravació, França estava en guerra amb Algèria, i va ser la mateixa Piaf qui la va voler dedicar a Legió Estrangera. La cançó va agradar i des d’aleshores, cada vegada que la Legió desfila, aquesta és cantada. El 1963 Piaf va morir i Dumont va passar a treballar per altres artistes i també per a programes de televisió i cinema. Una de les cançons que tenia Le mur, no va tenir èxit entre els cantants francesos, i va ser Barbara Streisand qui se’n va interessar i la va introduir al seu àlbum Je m’appelle Barbra.
Als anys setanta va començar la seva carrera com a cantant i, fins al dia d’avui, va anar publicant un àlbum rere un altre. Va fer centenars de concerts, no només al seu país, sinó arreu del món. Les seves lletres gairebé sempre tractaven sobre l’amor. Dos dels seus èxits més importants van ser Une chanson(1976), i Les amours impossibles (1978). L’Acadèmia francesa el va guardonar amb diversos premis i va ser considerat un dels més grans de la cançó del seu país.