art
Liliana Godia continua desfent-se de la col·lecció d’art del seu pare i ven al Prado dues talles emblemàtiques
La col·leccionista barcelonina Liliana Godia continua desfent-se del fons d’obres d’art que va heretar del seu pare, el pilot de Fórmula 1 i oficial franquista Francisco Godia. El museu del Prado llueix en la seva nova exposició temporal Darse la mano. Escultura y color en el Siglo de Oro (fins al 2 de març) dues talles que ha comprat recentment a la rica empresària: un Nicodem i un Josep d’Arimatea, creats a l’entorn del 1300, que havien format part d’un davallament l’emplaçament original del qual es desconeix, si bé els estudiosos el situen en l’àmbit lleonès i concretament a la zona de Palència.
El parell de peces, que conserven la policromia primigènia en molt bon estat, van ser descobertes al traster d’una església abans de la seva venda. Prèviament a Francisco Godia, les havia posseït el col·leccionista Narcís Ricart Coll (Mataró, 1884-Barcelona, 1959). El pare de Liliana Godia va adquirir, el 1971, el nucli més important d’aquesta col·lecció: un conjunt d’escultures en fusta policromada representatives de quatre segles de creació artística, del romànic de finals del segle XII fins al Renaixement de les primeres dècades del segle XVI.
Ricart té entrada al Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya, una obra en línia dirigida per Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda, en què les talles que ha ingressat el Prado es defineixen així: “són extraordinàries pel fet d’estar representades vestides a la moda de l’època en una data tan primerenca, la qual cosa les converteix en un destacat document històric. Duen dos models de pellote, una vestidura d’origen militar, que va ser pròpia de la noblesa durant els segles XIII i XIV. A més a més, en treure a la llum la policromia original es va desvelar la decoració singular de castells, un emblema heràldic que estava reservat només a la reialesa de la Corona de Castella.”
Quan va morir Francisco Godia, les seves dues filles, Liliana i Carmen, es van repartir la col·lecció, formada per 3.000 obres. Carmen, la germana gran, continua conservant la seva part al Conventet de Pedralbes. Liliana, en canvi, ha perdut completament l’interès per mantenir unida la seva part.
El 2022, va tancar una operació amb el departament de Cultura de la Generalitat per una talla de gran format d’una Mare de Déu amb el Nen, de l’entorn del 1.200, que es va destinar al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. La primera intenció de la col·leccionista va ser vendre-la a l’exterior. El 2013, quan encara tenia obert el seu museu de la Casa Garriga Nogués (el va tancar el 2015), va sol·licitar a l’administració catalana permís per exportar al Regne Unit aquesta i 246 obres més. La Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Cultural de Catalunya va denegar-li la sortida de la talla.
El mateix 2022, va treure a subhasta a Christie’s de París sis talles medievals castellanes i flamenques, amagant-ne en el catàleg que eren de la seva propietat. En va aconseguir vendre dues: un Crist a la creu de finals del XIII, de Lleó, per 138.600 euros; i un relleu flamenc de Crist camí del calvari, del 1500, per 63.000 euros. Encara menys sort va tenir a finals del 2021, quan Sotheby’s de París va licitar tres fragments d’un panell decoratiu que Ramon Casas havia creat per al menjador de la seva casa del passeig de Gràcia: cap va trobar comprador.
Resseguir la disseminació de la col·lecció, una de les més rellevants de la història del col·leccionisme català, és complicat perquè les operacions també poden resoldre’s privadament. De moment, que se sàpiga, la peça més important que s’ha venut Liliana és un Sorolla, Tornada de la pesca. Platja de València, pel qual en va treure 2,9 milions d’euros a Sotheby’s de Londres els anys previs al tancament del museu del carrer Diputació. Van ser temps complicats per a ella i el seu marit, acusats de diversos delictes fiscals amb Hisenda i l’Agència Tributària de Catalunya. En ple conflicte judicial van saltar rumors que la família negociava amb el MNAC dipositar-hi els seus tresors artístics. Mai han transcendit les condicions d’aquell possible acord, que algunes veus van vincular a la rebaixa de la multa pel frau tributari.
El que sí que va fer l’empresària a través de la seva fundació, el setembre de l’any passat, és donar 90.000 euros al MNAC, amb els quals el museu va adquirir la pintura Jove en un interior, de Josep Maria Tamburini, i va iniciar la restauració de La visió de Sant Francesc, de Francisco de Zurbarán, una peça rellevant de la col·lecció de la institució artística de capçalera del país.