“La vida és imprevisible, cal saber abraçar el que és inesperat”

Ali Ahmed Warsame: És una bona pregunta. Em sento a casa meva en molts llocs. En primer lloc a Amèrica (EUA), perquè és el lloc on visc i on faig la meva vida. La meva segona casa és Espanya, on tinc la meva germana Paula. I a l’Aràbia Saudita, on hi ha la meva família.

A.A.W.: Hi tinc part de la meva família, però la meva mare és a Kenya.

Paula Palacios: Per a mi va ser el més difícil de la pel·lícula. El que jo pensava que eren descartaments, tots aquells moments en què algú em gravava improvisadament, vam anar veient en un muntatge previ que serien la pel·lícula. I altres coses que pensava que en formarien part s’han convertit en descartaments. Mai va estar previst i espero que es reflecteixi a la pel·lícula: de forma orgànica ell em va estirant i va fent que jo formi part de la pel·lícula com a protagonista. A partir d’un cert punt, jo ho assumeixo del tot i l’equip em grava amb normalitat, fins al final de la pel·lícula.

A.A.W.: La Paula és una part molt important de la meva vida. Coneix tota la meva família, jo conec la seva i ens enviem missatges per demanar-nos si estem bé i com va el dia. La Paula abans era directora, guionista..., i ara és part de la pel·lícula. La gent pot conèixer millor la seva vida i com els estranys ens convertim en família.

P.P.: Durant molt de temps pensava que la pel·lícula sobretot era important per a ell, perquè l’ajudava a sortir de la presó i després a arribar als Estats Units. Però l’evolució de la pel·lícula i de la nostra relació fa que m’adoni que en realitat la nostra relació és una amistat que va molt més enllà de la pel·lícula. I és quan decideixo una cosa que va poc amb el meu caràcter, encara que sembli mentida, que és deixar-me portar i veure fins on podem arribar amb aquesta pel·lícula. Ara seria molt difícil repetir una pel·lícula així, no va ser un pla dedicar-li dotze anys. Soc una altra persona, he estat mare, tinc altres preocupacions. No tinc tant de temps com tenia al principi a Ucraïna amb ell per conèixer-nos. I amb això que ens passa en aquest món de xarxes socials, de capitalisme, en què estem tots gairebé més temps a les xarxes socials i no dediquem temps a l’ésser humà... Jo crec que seria irrepetible. Per mi són dotze anys de la meva vida capturats, però un descobriment també d’una Paula que jo mateixa crec que ja no soc i que m’encantaria recuperar de tant en tant, però és difícil recuperar aquesta part de la joventut, de l’aventura.

P.P.: A la meva pel·lícula anterior, Cartas mojadas, es parla del destí, i jo deia a la promoció que el fet que jo hagi nascut a Espanya i ell a Somàlia és el destí. Jo no m’he guanyat res per tenir un passaport espanyol, ell no ha fet res per tenir la mala sort d’estar en un país en guerra i haver de viure aquesta vida. La Paula de la pel·lícula no creu que el que li ha passat a Ali tingui a veure amb el destí, però ara, jo, la Paula directora, sí que crec que el destí és molt important en les nostres vides per això mateix, que l’hagi portat a ell a tenir aquesta vida a l’Aràbia Saudita i als Estats Units. Però hi ha coses que sí que depenen de nosaltres. Per exemple, com em va convèncer ell per entrar a veure’l a la presó i com això va afectar perquè l’alliberessin. Però ell creu que això és el destí també. I potser té raó també, m’ha convençut una mica en això.

A.A.W.: Sí, continuo creient en el destí. Si no estigués escrit que jo havia de venir aquí, no hi seria. Però això no és un obstacle per a nosaltres. En aquest món cal que hi hagi diferents opinions, i la diferència ens fa estar més units, no ens separa.

A.A.W.: No, no em sentia cansat. Estic pensant de crear un canal de YouTube, m’encanta ser una estrella. [Riu]

P.P.: La vida d’una persona com l’Ali fa aquests girs... Jo crec que la vida és imprevisible, crec que cal estar disposat a abraçar aquests moments inesperats. Estic orgullosa d’haver tingut paciència, d’esperar. La pel·lícula podia haver acabat quan Ali arriba als Estats Units, però sentia que faltaven coses i vaig esperar. És llavors que la història fa aquests girs de guió, aquestes coses inesperades, com la vida mateixa.