Crítica
Recordant el temps del confinament
Poc després del confinament per la pandèmia, Olivier Assayas va emprendre una gran aventura cinematogràfica: el remake extens i complex d’Irma Vep, que ell mateix havia realitzat un quart de segle abans, en una sèrie televisiva que vol ser, de fet, una pel·lícula de llarga durada. La nova Irma Vep, de fet, mostra com, encara que sigui amb una producció televisiva, Assayas sempre fa cinema, narrant més o menys una història, mentre hi reflexiona sobre la seva naturalesa, sobre allò que és i allò que podria ser.
Aquesta reflexió sobre el cinema, com també n’hi ha sobre la vida, continua amb una proposta intimista, Hors du temps / Temps compartit , inspirada clarament en la pròpia experiència d’Assayas durant el confinament, que va passar junt amb el seu germà Michka i les parelles respectives a la casa (al poble de Montabé, a la vall de Chevreuse) on el cineasta va viure els anys d’infantesa. Amb la seva veu en off, ho explica al principi de la pel·lícula mentre les imatges mostren la casa, el poble i el paisatge circumdant. La veu narrativa i reflexiva d’Assayas reapareix en el curs del film, però el seu personatge, amb el nom de Paul –mentre que Michka es converteix en Étienne mantenint-s’hi que és un crític musical–, és interpretat per Vincent Macaigne, que, en el remake d’Irma Vep, encarna un director (René Vidal) que sembla una mena d’alter ego desaforadament neurastènic del cineasta: Paul, que fa les sessions de teràpia en línia al costat d’un arbre, i René comparteixen psicoanalista, o almenys la interpreta una mateixa actriu, Dominique Reymond. El cas és que hi intervé, doncs, el joc de l’autoficció (amb el desig d’autoretratar-se i alhora d’esdevenir un altre) mentre es recreen o s’imaginen els moments viscuts i compartits en un temps suspès que, amb un punt de mala consciència burgesa, Paul/Assayas reconeix passar/haver passat d’una manera privilegiada: la casa heretada del pare (Raymond Assayas, guionista cinematogràfic amb el pseudònim Jacques Rémy) no només és espaiosa i confortable, sinó que està envoltada de naturalesa. Una casa on els dos germans reviuen les relacions d’infantesa amb els seus conflictes renovats a través de les discussions a propòsit del confinament pandèmic: Étienne/Michka s’hi sent atrapat, privat de llibertat, mentre que Paul/Olivier experimenta una estranya felicitat (compartida amb la seva companya Morgane/Nine d’Urso) vivint fora de temps, recordant, gestant la nova Irma Vep, gaudint de la naturalesa.
La naturalesa, certament, s’hi fa molt present. Mentre les imatges mostren Paul/Macaigne corrent per camps i boscos, Assayas recorda que, durant el confinament, la primavera va esclatar d’una manera radiant. També explica que després va saber que David Hockney (potser l’artista viu que més admira) va viure el confinament en un lloc de la Normandia, pintant inspirat per la naturalesa. I es pregunta per què el seu art, el cinema, ha perdut en bona part la connexió amb la naturalesa: la manera amb què captura en els rostres les emocions més fugitives, no podria aplicar-la a les belleses efímeres de la naturalesa? No podria fer com Monet? I, tanmateix, el cinema ho ha fet: Godard va dir que els primers cineastes potser eren els últims impressionistes. Ho va fer Jean Renoir. A vegades ho fa, Hors du temps, Olivier Assayas.