Salvat-Papasseit apropat als infants

Joan Salvat-Papasseit és un dels poetes més populars i més musicats de la literatura catalana. Té una obra molt escassa dedicada específicament als infants: 19 proses poètiques breus, agrupades en cinc blocs o lliuraments, sota els títols Els nens de la meva escala i Dites d’infant, i dos poemes, tot publicat a la revista infantil La Mainada (1921-1923). Malgrat tot, l’editorial vilanovina El Cep i la Nansa, arran de la commemoració de l’Any Salvat-Papasseit (2024), ha apostat per una antologia, eminentment poètica (només hi ha un fragment d’una de les proses d’Els nens de la meva escala), per apropar-ne l’obra als infants. L’ha encarregada al bibliotecari i escriptor Pep Molist (Manlleu, 1965) i a l’il·lustrador Christian Inaraja (Vic, 1972), que ja havien col·laborat en altres projectes, com per exemple a La sort d’en Murfi (Edebé, 2022).

El resultat ha estat un àlbum il·lustrat de petit format (22,5 x 20,5 cm), molt bonic, que, gràcies als breus textos d’en Pep Molist i de la tria, ens permet de fer un breu recorregut per la vida i l’obra del poeta barceloní. Un llibre per ser compartit, per llegir en família, a l’escola... La tria inclou poemes tan coneguts com ara “Nadal”, “Les formigues”, “Dona’m la mà”, “Quina grua el meu estel” (fragment), “Tot l’enyor de demà”... Dels dos pròpiament infantils, només hi trobem “Pantalons llargs”, ja que “Quan soc a casa”, protagonitzat per les filles del poeta, no s’hi ha inclòs. L’antòleg tampoc no ens informa de quines fonts ha utilitzat en la transcripció dels poemes, cosa que no ens permet de saber si alguns canvis de puntuació i fins i tot algun altre de més important (per exemple, el primer vers de la darrera estrofa del poema “Nadal”, que esdevé coix per un article afegit a la paraula taula; o la manca d’un accent a “Pantalons llargs”, que fa que interpretem que és el cavallet qui juga i no el protagonista del poema) els hi hem d’atribuir o no. Suposem, però, que es deu haver basat en el volum Joan Salvat-Papasseit, poesies (Ariel, 1978), a cura de Joaquim Molas, ja que comet el mateix error del mestre i parla de “les quatre primeres proses d’Els nens de la meva escala”, quan Salvat-Papasseit no en va arribar a publicar mai cap més amb aquest títol, ja que el cinquè lliurament ja porta per títol Dites d’infant.

Les il·lustracions del vigatà Christian Inaraja són d’allò més eclèctiques i variades. Tècnicament combina els retoladors amb els llapis de colors i els collages digitals. Estilísticament diríem que va cap a terrenys més pictòrics i hi explora tant el figurativisme com el simbolisme o l’abstracció; abstracció que porta a l’extrem en el poema “Nadal”. Totes tenen un to poètic que lliga amb la varietat dels poemes seleccionats. Gosaríem dir que Inaraja s’ha permès una llibertat total, com Salvat en els seus poemes, tot sigui dit.

Li hem de fer un parell de retrets, però, ja que en dues il·lustracions s’allunya del text, i no sembla pas que sigui per una qüestió estilística, sinó més aviat per una lectura massa ràpida: a “Poema sense acabar”, que es tanca amb dos magnífics versos, plens de l’optimisme salvatià (“Quin doll d’aigua a la font / ara que tot és nou perquè la lluna és plena.”), Inaraja hi dibuixa una lluna minvant, però que sembla que abans l’hagués feta plena, ja que irradia llum pertot, com si fos un sol; i a “Pantalons llargs” opta, ben lliurement, és clar, per potenciar el final del poema, en què el cavallet de cartró i la campaneta daurada, que tant pes hi tenen, ja són abandonats al terrat, però el cavallet de la il·lustració no té res a veure amb el del poema, ja que Inaraja el representa com un cavallet de pal, d’aquells que només tenen cap, mentre que Salvat-Papasseit deixa ben clar que el seu era un cavallet de cos sencer amb “quadrant de fusta”. Res, detalls que ens saben greu en un llibre tan bonic, com també ens en sap que en la maquetació s’hagin seguit criteris tan diferents segons el poema: excessivament atapeït, diríem, a “Nocturn per a acordió”; ben esponjat, en canvi, a “La casa que vull”.