L’‘aposta Segura’ dels directors
Clara Segura interpreta l’exmonja, mestra i parella de Manolo Vital a ‘El 47’ i una psicòloga Gestalt a ‘Casa en flames’
“Quan anava pel carrer al meu poble, em passava el que no m’havia passat mai: m’adonava que la gent anava molt al cine”
“Són la nit i el dia.” Clara Segura manlleva el títol d’una de les sèries que ha protagonitzat (Nit i dia, 2016) per comparar Dani de la Orden i Marcel Barrena, els directors, respectivament, dels dos grans èxits del cinema en català del 2024: Casa en flames i El 47. A més de sumar els tres milions de taquilla cada una i d’impulsar el nombre d’espectadors de pel·lícules en versió original catalana (700.000 entrades el 2024, rècord des que n’hi ha xifres, des del 1997), les dues pel·lícules se sustenten en el gran treball dels actors i tenen una intèrpret en comú: Clara Segura. A El 47 interpreta Carmen, la monja catalana que va penjar els hàbits per casar-se amb Manolo Vital (Eduard Fernández). A Casa en flames és Blanca, la psicòloga Gestalt que, per accident, passa un cap de setmana infernal amb la família de la seva parella.
Clara Segura ens explica des de Madrid, on grava la sèrie d’espies sobre el CNI El Centro, com viu aquest doble èxit: “Amb molta alegria! Quan em diuen «He vist la teva pel·lícula!», he de dir: «Quina?»” Cronològicament, primer va venir l’estrena de Casa en flames: “A l’inici de l’estiu, quan anava pel carrer al meu poble, em passava el que no m’havia passat mai: m’adonava que la gent anava molt al cine. Han sigut dues pel·lícules que han arribat a un públic molt ampli, un públic que potser feia temps que no anava al cine.” L’èxit és difícil d’explicar. No hi ha fórmules, però es pot intentar apuntar alguna hipòtesi. “Casen en flames es va estrenar al cinema a la fresca de Montjuïc, passat el Grec, el 28 de juny, em sembla que era, i vaig pensar que potser no era el millor moment per estrenar una pel·lícula. I resulta que, pel que sigui, va ser una època molt bona, perquè és una pel·lícula que remet a alguna cosa de l’estiu, a aquells estius enyorats, quan es reunia tota la família, aquesta nostàlgia que no és només pròpia del Nadal, sinó també de les cases familiars a l’estiu.” L’actriu explica: “Molts cines que fan programació d’estiu van exhaurir les entrades de Casa en flames, va començar a funcionar el boca-orella, i va ser increïble.”
Després, a finals d’estiu, va arribar l’altre fenomen. “Amb El 47 pensava que és una pel·lícula que pot tocar molta gent –recorda–. Va tornar a ser una sorpresa, perquè quan fas les pel·lícules no saps mai com quedarà. Tu tens un guió que t’ha agradat, i això em va passar amb el de les dues pel·lícules. Penses que és una història bonica, sobretot la d’El 47. Casa en flames també, però més que bonic, té altres coses. Té comèdia, té mala llet, té una part trista, una part d’una família molt disfuncional...” Sigui com sigui el guió, Clara Segura diu que no sap mai com quedarà el resultat: “La veritat és que ha sigut una sorpresa molt gran veure el muntatge final de les dues pel·lícules. Per fer El 47 hi havia un carrer, solament, a Torre Baró de finals dels cinquanta, i pensaves: «Espero que no es noti!» Hi havia molts trucs.”
Dijous que ve es fan públiques les nominacions als Gaudí i és probable que en caigui alguna a l’actriu, però això no la preocupa gaire: “És veritat que han sigut dues pel·lícules molt populars. Per a mi, el premi ja està donat, que és que les ha vist molta gent, i espero que les continuï veient molta gent, perquè ara Casa en Flames ja és a Netflix, i potser d’aquí a un temps El 47 també estarà en alguna plataforma. Per a mi, això és l’èxit d’una pel·lícula, no tant si després es premia o no, perquè en realitat la feina que fem és per compartir-la amb els espectadors. Si no, la nostra feina no té sentit.”
Dani de la Orden i Marcel Barrena tenen alguna cosa en comú, però són molt diferents, a parer de Segura. “El Dani té una part caòtica que és alhora fascinant, és caòtic i alhora endreçat; és a dir, ell té molt clar què vol, però també vol jugar, i amb Casa en flames fèiem autèntiques improvisacions. A vegades pensava que el que acabava de dir no tenia cap mena de valor. Una cosa és el que està escrit, que ho han pensat l’Eduard Sola [el guionista] i el Dani, ho han reflexionat, han fet els diàlegs, porten un any o més escrivint... El que passa és que ens va fer jugar molt i llavors això es nota quan dius les frases que et toca dir de veritat, les que acaba muntant. Llavors jo crec que un dels secrets de Casa en flames és això.”
Marcel Barrena “sap molt bé com acabarà explicant la història, i és molt hàbil per saber on ha de posar el focus en el material que té”. Creu que va ser clau on i amb qui es va rodar el seu film: “Sempre he dit que El 47 no seria el que és si no s’hagués rodat a Torre Baró i amb la gent d’allà. Si ho haguéssim fet com els americans, que rodarien en un plató i després farien els exteriors en un altre país, aquesta història s’hauria allunyat molt i hauria quedat, jo crec, més sensiblera. No seria el mateix que anar allà i recrear en ficció, per uns moments, no solament el que va passar, sinó l’època en què va passar, a finals dels setanta. Veure la reacció de la figuració i la gent en aquella carretera de Torre Baró, quan va pujar l’autobús, va ser una festa. Realment era com aquella sensació que el poble prenia les regnes de la ficció, la col·lectivitat acabava definint les coses. Jo crec que per a la direcció i per a la càmera era molt fàcil posar-se allà i anar captant aquestes coses. Per això hi ha plans i cares increïbles, perquè van tornar a tenir la sensació, els més grans, que ja ho havien viscut quan eren petits, i tornaven a reviure aquell moment. I amb aquesta cosa de la ficció que ho pots gaudir més perquè ja ets conscient que allò va passar. Perquè a vegades a la vida no som conscients de tot el que està passant, i si tinguéssim l’oportunitat al cap d’uns anys de reviure allò, t’agafa un sentiment molt fort. Jo crec que això és el que va passar amb El 47 i realment tots érem espectadors de tots.”
Clara Segura creu que les dues pel·lícules es complementen molt bé. “Hauria estat bé que quan Emma Vilarasau puja a veure la mare al carrer Balmes, a Casa en flames, hagués passat l’autobús 47 i hagués recollit el fill, per exemple. En aquesta Barcelona hi van conviure aquestes dues realitats: gent benestant com la que té aquella casa increïble a Cadaqués amb gent que va arribar aquí de molts llocs, o que inclús era d’aquí, i va tirar endavant la ciutat i va haver de lluitar amb moltes més dificultats. Jo crec que aquests dos mons no estan tan desconnectats.”Una altra de les característiques que Clara Segura subratlla de Marcel Barrena és la seva capacitat de descobrir grans històries: “Té bastant ull per trobar aquestes històries que apareixen als diaris, i sap organitzar-les molt bé, amb tot un equip al darrere, òbviament, perquè després això acabi florint i no acabi sent una història més. Jo crec que la grandesa d’El 47 és que va haver-hi molts altres autobusos segrestats a Barcelona, inclús algun abans. Està parlant de la gent, d’un moment en què, quan ja no et fan cas, quan ja has intentat per tots els mitjans burocràtics fer el que toca i no hi ha solució per al que reclames, per aquesta dignitat que necessitaves, doncs ha d’haver-hi un moment en què has de transgredir alguna cosa. Pacíficament, com ho van fer, no van fer mal a ningú i no van fer malbé l’autobús. Són personatges carismàtics que, envoltats de la gent adequada, agafen molta força i poden acabar liderant uns fets a pesar d’ells, que és la gràcia també del Manolo i d’una mica de la Carmen, que és aquest personatge que està una mica més a l’ombra, però que a mi encara m’emociona profundament.”L’admiració del personatge li ve també de la petjada que va deixar. “He anat a Torre Baró i un noi de la meva edat m’ha dit que la Carmen li havia ensenyat a llegir i escriure –recorda–. Una noia de Torre Baró que és de l’associació de veïns és mestra perquè la seva àvia havia sigut de les dones que havien après a llegir i escriure de gran, com es veu a la pel·lícula, gràcies a la Carmen. A mi això em fa molt feliç, tinc la sensació que sense haver-la conegut m’he connectat amb ella a través d’aquesta gent.”Per preparar el personatge de Casa en flames no tenia referents concrets: “A mi em feia una mica de por perquè no havia parlat amb cap terapeuta. Vaig intentar saber coses de la teràpia Gestalt, parlar amb algú que em pogués orientar una mica, però després també t’adones que no estàs fent el que acabava de fer amb El 47. La Blanca és un personatge inventat, i també he de dir que ja estava molt definit pel guió, estava molt ben traçat. Tenia molta seguretat amb les frases que deia, i m’era molt fàcil articular tot això.” Va tenir una ajuda inesperada per donar consistència al personatge. “L’Alberto San Juan va entrar a jugar molt al final, hi havia seqüències en què no hi podia ser pel seu calendari, i llavors vam haver d’afegir coses: jo estava sola al sopar, a la platja, al concert del fill... [Alberto San Juan no hi és perquè té mal d’esquena] I això li ha acabat donant una entitat a la Blanca diferent del que estava escrit, però aquestes casualitats de la vida van fent que el personatge tingui més colors.”Clara Segura havia fet algun petit paper a la televisió, però considera que el seu debut en ficció audiovisual “va ser amb la sèrie Porca misèria, que em va coincidir just amb Mar adentro”. “L’any anterior vaig fer Excuses, però treballar amb continuïtat, que és el que et donen les sèries, va ser amb Porca misèria. Una pel·lícula és meravellosa, perquè és el relat en una hora i mitja, dues, tres si molt l’estires, però per a un actriu i un actor, en una sèrie on tens continuïtat, la teva trama és més llarga, si va bé.” Amb Porca misèria, “vam fer força temporades, va ser molt bonic veure com anava evolucionant el personatge en una sèrie tancada”. “De les sèries diàries, que no n’he fet cap, no saps mai si te n’aniràs a viure a fora, si et mataran... En una sèrie tancada saps què passarà i gaudeixes molt el teu recorregut.”En teatre, continua la gira de Tots ocells, una coproducció de La Perla 29 i el Grec dirigida per Oriol Broggi, a partir d’un text del dramaturg libano-canadenc Wajdi Mouawad, l’autor d’Incendis. Quan en parla, li tremola la veu de l’emoció: “S’explica la història d’aquest conflicte malauradament tan descarnadament terrible que encara estem vivint entre Palestina i Israel. L’obra passa a Israel. Ha estat molt dur fer aquesta funció perquè el que dèiem estava passant cada nit.” L’alto el foc és l’únic camí, en opinió seva: “A l’obra no hi ha solució, i com que sembla que no n’hi ha, l’única solució és un alto el foc. S’ha de deixar de matar per pensar una solució. Però seguir matant d’aquesta manera, seguir exterminant el poble palestí com s’està fent, no és la solució al problema. A l’inrevés, agreuja el problema. Demano que per favor es faci el que s’ha de fer perquè es pari.”
