Homenatge amb intriga

Guillem Clua i Josep Maria Mestres repeteixen després de l’èxit de L’oreneta amb una peça de cambra. El dramaturg fa un veritable homenatge al teatre de tots els temps alhora que teixeix un melodrama amb una intriga que manté la tensió a l’escena.

Jordi Bosch interpreta un actor tancat al seu pis, obsessionat amb el teatre que ocupa el seu despatx, una mena de temple amb llibreria i una petita tarima. Es mou entre la grandiloqüència més còmica i la incertesa més profunda i dolorosa, amagant un gran secret. El protagonista es comprometrà a ensenyar a un cuidador, desconeixedor de l’escenari, (Francesc Marginet Sensada), la màgia d’un art efímer que esdevé mirall i pou de comportaments de la humanitat. La trama fa una corrosiva broma al TNC, sala on va brillar Clua amb una ambiciosa Marburg i que no ha volgut prorrogar Justícia, del mateix autor, després de la covid. Mercè Pons és la familiar que contracta el cuidador, acceptant suborns si és necessari, conscient de la paciència que demana aquesta empresa. En una mena de sagrari, es protegeix La mort d’un viatjant (d’aquí el títol), després de veure que és causa d’una pertorbació mental excessiva.

Clua repeteix el repte de recosir situacions emblemàtiques del teatre. Ho fa donant peu que l’espectador menys expert pugui identificar fàcilment. De fons, hi ha una dolorosa veritat que sembla inabastable. El privilegi de gaudir del teatre d’una acció feta al moment és, alhora, el seu infern. Tot és efímer. I el desinterès general pot fer naufragar les carreres més fermes.

L’espai, amb unes cortines que recorden el teló de vellut, respira aquella satisfacció pels èxits passats i, alhora, una certa buidor per l’oblit que cau a sobre quan s’abandona l’escenari. L’espectacle, que és un tour de force de Bosch (un actor còmic que també es reivindica en drames com Tots eren fills meus), agradarà per allò de compartir l’amor pel teatre. I, afinant les notes de melodrama, s’apuntala l’èxit.