Crítica
Sense la incomoditat de Tolstoi
Lev Tolstoi atrapa l’espectador perquè fa capítols curts. Tot i que la seva novel·la sigui d’un miler de planes, l’emoció respira a cada salt de pàgina. Fer una adaptació d’una peça de tal magnitud obliga a afinar bé quina trama es vol extreure per convertir-ho en una obra punyent de tres hores de durada. És un repte majúscul. La veritat és que les dramatúrgies de Ricart i Portaceli van començar molt bé amb una vibrant Jane Eyre, però s’han anat destensant amb altres títols com ara Mrs. Dalloway, La Víctor C. i La madre de Frankenstein. La peça queda freda, sense que traspassi el desig, les contradiccions i el desesper dels personatges. Tolstoi devia incomodar la societat benestant moscovita de principis del segle XX amb la novel·la. Aquesta versió, que resulta amable, hauria de commoure amb més intensitat. Li falta esgarrapar, que el públic xiscli en el salt de Karènina.
Brillen les protagonistes femenines perquè són papers que evolucionen i s’hi incorpora intel·ligentment la veu en anglès d’Andie Dushime com a centre del pensament. Si Bea Segura admet el paper de la mare conformista (antagònica a la Nora de Casa de nines) amb Dolly, Ariadna Gil atrapa amb un personatge un punt capriciós, que sap seduir. Tant Karènina com Gil tenen aquella aura de saber allargar una pausa perquè magnetitzen el focus. Miriam Moukhles troba sortida en el seu debut al TNC, en un paper entusiasta, que marca un dels vèrtexs del triangle per com afrontar la felicitat: la plenitud de Kitti és la de Moukhles després de sorprendre la crítica a Nodi: de perros y malditos, i el públic militant de La Perla 29 a Tots ocells. No hi ha tanta sort amb el paper dels rols masculins. Si la societat de la Rússia tsarista els donava carta blanca, la dramatúrgia ofereix uns rols massa prims, beneits. Potser la fatxenderia de l’Stiva (Eduard Farelo) aconsegueix conjurar una animeta humana davant la simplicitat primària d’Aleksei (Jordi Collet) i del derrotisme de Levin (Bernat Quintana). Pel que fa a Vronski (Borja Espinosa), la seva flama defalleix en el primer acte.
A Les tres germanes, totes confien a tornar a Moscou. La infelicitat dels moscovites d’Anna Karènina, en canvi, els fa viatjar com una baldufa a Sant Petersburg i més enllà. La felicitat se’ls escapa, com la puresa de l’amor. La presència de Dushime, lluny de ser una condició per garantir gira europea del muntatge, passa a ser la pedra sobre la qual pivota tot. És estrany expressar la consciència en anglès? En tot cas, un cop assumit el codi, és una solució més valenta que convertir una protagonista en estrangera al Moscou de torn.
Les bones idees de posada en escena són insuficients per salvar el pes de la novel·la: passar dels pensaments a la vivència es fa difícil amb tant circumloqui social. Per adaptar la novel·la i fer-la contemporània hauria estat més oportú fer un salt més al buit reescrivint les desigualtats d’avui amb les d’ahir. Actualitzar no és fer-los moure amb mòbil, sinó que respirin unes preocupacions que avui pessiguin l’ànima. La modernització de Portaceli (com Julio Manrique a La gavina) és parcial. (Per cert, Oriol Broggi va jugar a la força de la (breu) narració a La mort d’Ivan Ilitx, també de Tolstoi. La proximitat i compartir la narració a quatre veus era absorbent. Són claus que no aguantarien en una Sala Gran amb una peça monumental.) En tot cas, a Anna Karènina hi ha una escenografia simbòlica amb un tren de circuit tancat que no dona cap alternativa al trajecte: el patriarcat mai descarrila, reveladora metàfora.