Antoni Gaudí, lluny d’estereotips
Armand Puig publica la primera biografia del segle XXI sobre l’arquitecte, en la qual “fuig de la llegenda i de les tergiversacions que l’han envoltat”
L’any 2026 es commemorarà el centenari de la mort de Gaudí, un personatge que malgrat la seva projecció encara és “un gran desconegut”
-
Antoni Gaudí, lluny d’estereotips. -
Armand Puig, autor del llibre ‘Antoni Gaudí, vida i obra’, fotografiat al carrer Major de Reus, la ciutat de naixement de l’arquitecte, i que tanca la vella polèmica sobre si l’arquitecte havia nascut a Riudoms, on hi havia la seva casa pairal. Puig, que ha escrit altres títols relacionats amb l’arquitecte i la seva obra, també és un dels impulsors del procés de beatificació. A la imatge del costat, la Sagrada Família, la gran obra de Gaudí, símbol de Barcelona i la de més projecció mundial C.F. / JUANMA RAMOS.
Si fos viu, probablement Antoni Gaudí (Reus, 1852- Barcelona, 1926) no llegiria aquest article, ni cap altre que parlés d’ell. L’arquitecte no suportava els elogis i no llegia res que tractés sobre la seva persona. També “va declinar sempre honors i reconeixements” i “era igualment insensible a les crítiques que rebia d’alguns”. Ho explica Armand Puig (la Selva del Camp, 1953) en el llibre Antoni Gaudí, vida i obra (Pòrtic), la primera biografia del geni de l’arquitectura que es publica al segle XXI, que revisa i incorpora noves informacions i que “fuig de la llegenda i de les tergiversacions que han envoltat aquest geni de la cultura europea”. Per exemple, en el debat sobre si era maçó, Puig té clar que no. “No es pot afirmar de cap manera. Només com a exemple: si es consulten els arxius de les lògies maçòniques de Barcelona, Gaudí no hi és. Per tant, si una cosa no es pot demostrar, doncs francament no la veig. ” Puig és prevere, doctor en ciències bíbliques i president de l’Agència de la Santa Seu per a l’Avaluació i Promoció de la Qualitat a les Universitats i Facultats Eclesiàstiques, amb seu a Roma. “Molts atribueixen a Gaudí significats que són pura invenció o conjectures tan sols pietoses o raonaments de tipus ideològic”, assenyala el biògraf, que també fuig de tota visió esotèrica de la seva arquitectura. “L’estudi crític de les fonts permet desfer no pocs estereotips sobre Gaudí”, rebla.
Aquest Gaudí que no tolerava els elogis se’n faria un fart, dels que ha rebut, i, sobretot, dels que li vindran en el gran Any Gaudí que ja s’ha començat a organitzar per commemorar, el 2026, el centenari de la seva mort. Núria Poch, directora del consorci que gestiona la Nau Gaudí de Mataró, i Galdric Santana, director de la càtedra Gaudí, són els dos comissaris que han assumit la ingent tasca de preparar l’efemèride (vegeu la plana 4). Tots tres, els dos comissaris i l’autor de la nova biografia, coincideixen a destacar que, malgrat que el nom de Gaudí ressona a tot el món, queden molts buits en la seva biografia: “El nom de Gaudí és conegut arreu però ell és un gran desconegut –puntualitza Puig– perquè el que s’ha escrit fins ara són estudis parcials d’algunes parts de la seva vida, però en conec poques que hagin fet una lectura global de la seva persona, i menys una lectura global que tingui en compte els seus processos personals.”
El nou llibre destil·la l’itinerari vital del geni sempre en relació amb la seva obra: “Intenta explicar el com i el perquè, no només el què. Explica la seva vida personal, la seva obra i el context; és molt important el context. O sigui, quan fa la Casa Batlló, o qualsevol altra obra, en quin context la fa? Amb quina intenció? Quina situació viu ell en la seva vida?” De la Casa Batlló, per exemple, diu que la coberta “té un alt voltatge simbòlic” i que la creu que corona la part més alta “dialoga conceptualment amb un animal indefinit, i per això més inquietant, que actua com a símbol del mal”. Per Puig, la Casa Batlló “és un homenatge a Jesucrist que venç el mal; és una metàfora del bé i del mal, de Jesucrist i el diable”.
El lligam personal d’Armand Puig amb la religió diu que no és impediment per afirmar, de forma objectiva, que no es podria interpretar Gaudí ni la seva obra “al marge de la fe cristiana i del seu profund catolicisme”, sobretot en la segona etapa de la seva vida: “És matemàticament impossible. Però no perquè ho digui jo, sinó perquè només cal veure la simbologia que fa servir, els elements arquitectònics que fa servir. Per a Gaudí és molt important situar dins la ciutat una simbologia que respongui al que ell pensa que la ciutat ha de ser: un lloc de pau, de fraternitat, de justícia...” La Sagrada Família n’és un dels testimonis.
Malgrat ser considerat com el màxim representant del modernisme, Gaudí “no és un modernista en sentit estricte” i “no es pot enquadrar tout court en el moviment artístic, cultural i polític que va ser el modernisme”. Per l’autor, l’arquitecte representa una via única i singular: “Ell és únic. Al seu voltant es fa modernisme i ell també beu de la font, però les seves obres no són estrictament modernistes.” I, a més, no n’hi ha cap que sigui igual: “Es un pou de creativitat: cada treball és divers de l’anterior i ho serà del que vindrà després.” Per ell, Gaudí dialoga amb diversos estils, “sempre sobre la base de la natura com a mestra i amb el missatge cristià com a referent”.
De tarannà cantellut
L’arquitecte “era famós pel seu caràcter esquerp i poc acollidor”, però aquest “tarannà cantellut” es barrejava, en opinió de Puig, “amb la bondat i la humilitat”. Les circumstàncies personals corren en paral·lel a la creació artística. Gaudí vivia amb el pare i amb una neboda, Roseta, amb problemes de salut mental. Quan tots dos ja van ser morts, Gaudí, que no va ser correspost en els seus intents de casar-se amb Pepeta Moreu, el van portar a una vida de solitud: “Era un home que vivia sol” i això accentuava el seu “caràcter feréstec”. “Tenia una vida interior molt rica i el soroll de fora no li interessava gens; de vegades, quan hi ha soroll fora, respon amb mal geni.” Però hi ha un fet determinant en la seva vida que ho capgira tot: el 1894, quan té 42 anys, pateix “una crisi espiritual” i, el març d’aquell any, se sotmet a un dejuni extrem “que l’hauria pogut portar a la mort”. Puig desmenteix que aquella fos “una vaga de fam” en protesta pels problemes entre del marquès de Comillas i Jacint Verdaguer, amic seu. Entre les raons reals assenyala la mort, en els dos anys anteriors, de persones significatives en la seva vida, com ara Josep M. Bocabella, fundador de l’Associació Josefina i impulsor de la Sagrada Família, i el bisbe Joan Baptista Grau i Vallespinós, “guia i mentor espiritual” seu. “L’arquitecte s’endinsa en una crisi que “li transformarà la vida”, que el porta a viure més intensament la fe cristiana i a concentrar-se en la Sagrada Família i que l’acabarà conduint a una vida humil, vivint en un recambró del seu estudi al temple i amb un aspecte que s’acostava més al d’un captaire que al gran mestre de l’arquitectura.
