Aquell color particular del vers de Rimbaud

“Un no és gens seriós, en tenir desset anys”, escriu Rimbaud al poema Roman (Novel·la). A l’enfant terrible ardenès no li féu falta ser seriós –almenys en un sentit convencional– per llegar-nos una de les obres més trencadores de la literatura universal, escrita, tota ella, entre els 14 i els 21 anys, durant el tumultuós fin de siècle francès.

Avui, els versos canònics d’aquest avantguardista avant-la-lettre, precursor de la lírica moderna, ens arriben en català en una exquisida traducció de Jaume Galmés, a qui devem haver sabut preservar la mètrica, el ritme, l’estil i l’esperit d’un poeta singularíssim i visionari, que no és tan sols creador d’estètica i de mirada, sinó també de llengua.

Ben abans de l’aventura poètica en prosa (les Il·luminacions i Una temporada a l’infern), Rimbaud ja s’havia iniciat a desencotillar la poesia parnassiana del segle XIX de les seves formes i temàtiques. Set anys escassos d’escriptura –el 1875 l’abandonaria per sempre més per viatjar lluny d’Europa, després de segellar a trets l’escandalosa relació amb Verlaine– bastarien a Rimbaud per bastir els fonaments d’una nova poètica. Alta era l’ambició del jove poeta: “Anch’io, senyors del diari, seré parnassià!”, escrivia en una carta a Théodore de Banville el 1970. En canvi, un any més tard, el seu projecte poètic havia sedimentat a contracorrent: “Vull ser poeta, i treballo per tal d’esdevenir Vident. (...) Es tracta d’arribar a l’inconegut mitjançant el desarreglament de tots els sentits”, escriu al seu mestre Georges Izambard.

La llibertat que canta en tants dels seus versos no és acomodatícia: es tracta de la llibertat compromesa, seriosa –si es vol–, d’un rebel·líssim poeta que ha entregat cos i ànima a la conquesta de l’inconegut. Va arraconant el vers formal per conquerir formes més soltes, fins a introduir el vers lliure. Crea imatges vívides, curulles de contingut simbòlic, de vegades obscures o polisèmiques, que atien la lliure interpretació. Juga amb els oxímorons i les puntuacions agosarades, empenyent els límits de la raó i del sentit i creant llenguatge nou. Enèsima grandesa de Rimbaud: haver conquerit l’espai del prosaic, de l’experiència humana més ordinària, amb la paraula poètica. De Sol i carn a Al cabaret verd, un cert romanticisme va mudant-se en realisme, el poeta baixa a la terra. Rimbaud desidealitza, fins i tot, imatges del cànon artístic: a Venus Anadiomène, un subversiu retrat de la bellesa femenina, estructurat però a la manera parnassiana, provoca una mena de xoc intel·lectual.

Poesia, doncs, rebel, moltes vegades irònica, obscena, anticristiana. En el context de la desfeta del Segon Imperi i la insurrecció obrera de la Comuna, la denúncia social persistent del poeta communard hi és al centre: crítica al poder, a la injustícia, a l’autoritat (vegem Cant de guerra parisenc, Ràbies de cèsars...). Daten també d’aquesta època les iròniques sàtires dels poetes parnassians (recollides a l’Àlbum Zútic).

Per acabar, voldria assenyalar l’abundància cromàtica que amara l’obra rimbaudiana. Si bé la paleta del poeta és limitada (conté, fonamentalment, els colors primaris i el verd, que impera), la riquesa expressiva del color hi és remarcable. Cal mencionar, en primer lloc, els neologismes que crea a partir dels colors: parlarà de mers virides (mars vírides, verdes) o de bleuités (blavitats). Hi trobem la sinestèsia, per una banda (al cèlebre Vocals). Per l’altra, un simbolisme profund, que carrega els colors d’idees morals. Aquest simbolisme, per acabar, cohabita amb un ús del color que podríem considerar impressionista, i que ja ha captat l’atenció d’algun estudiós. Més que no pas el color propi dels objectes, és la impressió acolorida, la relació entre les tonalitats i els jocs de llum, que agafa preponderància en aquesta poesia. Hi trobarem, així, amb rius esgrogueïts, herbeta blava, boscos violetes, un front cerclat d’aram, davall la lluna, un cel verd-col, creixen blau, cels verds tornassolats o una nit verda.

“La resplendor d’un meteorit il·luminat sense cap més motiu que la seva presència, nascut sol i extingint-se.” Vet aquí com Mallarmé definia el nostre poeta, alguns anys després d’haver-se extingit. La seva alquímia del verb deixaria una empremta profunda i bigarrada en la literatura moderna, que avui creix encara una mica més, impregnant-se de la nostra llengua.