Carles M. Sanuy, de cos present

El veterà poeta de Balaguer Carles Sanuy acaba d’aplegar la seva poesia en un volum editat pel segell empordanès Llibres del Segle, amb dibuixos de l’artista Francesca Llopis i un interessant pròleg de Sam Abrams. Es tracta de 350 pàgines que apleguen els poemaris que Sanuy ha anat donant amb comptagotes des del llunyà Història circular, que va publicar Columna el 1985, fins a El llum del cartògraf, que va obtenir el premi Mallorca de Creació Literària el 2021. Enmig un grapat de títols, sovint en petites editorials, que ara Llibres del Segle torna a posar en circulació i que certifiquen el projecte d’una obra valuosa, de miniaturista, concebuda als bars i que té el so de la veu de Sanuy esculpida després d’anys de fumar.

M’agrada perquè el poeta controla tots els ressorts del vers i ens pot presentar un sonet de caire moral, d’una gran bellesa imperfecta, Procés d’aprenentatge: “Que et sigui útil, tant i tant de temps / que has esmerçat en reconèixer el rostre / adust i miserable de la pèrdua. / Que et sigui útil, tant i tant de temps! // Que el lent aprenentatge del dolor / t’ajudi a mesurar la consistència / inestable dels dies i la vida / la solvència vaga del record. // Aixeca el cap i enceta un nou camí. Tragina amb dignitat el teu bagatge / que al capdavall et fa tal i com ets. // Perdona els enemics, però conserva’n / ben clara la memòria i el nom. / No fos cas que amb els anys no els reconeguis.” Som davant d’un monument com els que escrivia Jaime Gil de Biedma, en la línia dels poetes clàssics Horaci, Ovidi i Properci, ben a prop de les notes de jazz que van sorgint de cadascun dels versos.

No es tracta d’una obra completa perquè d’algun dels últims llibres no s’han pogut reunir tots els poemes per qüestió de drets, però sí que és una bona notícia tenir aquest tros de poeta a les lleixes de les principals llibreries. Alguns dels poemes són plens de saviesa: “De fet una ciutat és també un lloc on morir.” I enmig dels cops de boxa al quadrilàter vital, les notes de jazz semblen esdevenir un rescat possible davant les impossibilitats de la vida que ho inunden tot. És també una poesia per sanar, no terapèutica sinó que cicatritza les ferides fins a cauteritzar-les. La nuditat és la representació de totes les estrofes despullades com si et trobessis enmig d’una gran avinguda, com les de Buenos Aires, sense poder aixoplugar-te de la velocitat, víctima d’un excés de temps: “Hi ha carreteres que són simples cercles / tancats que no et permeten de sortir-ne.”

Per carreteres beatniks, clàssiques i simbolistes viatja l’obra breu d’un poeta gran, que ha sabut destil·lar el dolor fins a fer-lo poèticament incontestable. Com diu en una de les seves poètiques, som en la cortesia prudent d’un vers acuradament escrit i amb mesura continguda. Allà arrela el preu de la usura que amanseix el vers fàcil i pervers.