Steven Munar: “No sóc gens d’aquesta època”

Steven Munar va fer un últim concert de presentació de The fish & the net el novembre d’ara fa tres anys a la sala Sidecar. I, després, va venir... la crisi. “Vaig sentir la necessitat d’un major repòs i tranquil·litat, a nivell musical però sobretot vital”, explica ara aquest fill de mare anglesa i pare mallorquí, veí de Barcelona des de fa gairebé trenta anys, erigit en allò que se’n diu “músic de culte”, o “icona underground”, gràcies a vuit discos firmats amb el seu nom i una sensibilitat pop en sintonia amb la de personatges com Jeff Buckley, Jarvis Cocker o Neil Hannon. “Va ser com prendre finalment consciència d’una crisi dels 50 de la qual fins aleshores no me n’havia adonat”, prossegueix. “Vaig entendre que ja no pensava el mateix de segons quines coses, que el meu cos no era el mateix que el de fa vint anys, que les inquietuds vitals eren unes altres... La meva vida, en definitiva, va patir un canvi molt gran”.

Munar, persona, segona ens recorda, “de fortes inquietuds religioses i espirituals”, plasmades ara en el seu nou cançoner, va animar als músics que, fins aleshores, l’havien acompanyat amb el nom de Miracle Band a fer el seu propi camí davant la incertesa de quan hi tornaria a haver un nou concert. “No vaig plantejar-me deixar la música, però tampoc hi estava obsessionat”, afirma. “L’única cosa que tenia clara és que primer caldria arreglar unes quantes coses meves..”.

El resultat d’aquest moment “complex” és un disc cuinat a foc lent, Family , que firma com a Steven Munar a seques, i amb el qual, en el terreny estilístic, l’ex-Tea Servants (grup que, durant l’explosió indie de finals dels anys noranta, va tenir uns breus moments de glòria) es retroba amb cadències pròpies dels anys 80 i, també, la seva “vena de cantautor de l’escola de Cohen o Dylan”.

Munar, que, en el títol, reivindica “sense cap mena de vergonya” el concepte de família, tant la sanguínia com la formada per amics, presentarà Family avui al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona (21h, diferents preus) amb una formació de dotze músics (secció de vents i cors inclosos), la qual cosa no havia fet –i dubta que torni a fer– mai. “Bona part de la responsabilitat és de l’Hug Salvat [exbateria de Corn Flakes i col·laborador, l’any 2007, del primer disc com a solista de Munar], que em va dir de portar al directe, ni que fos per un únic cop a la vida, tot el que m’havia vist fer a l’estudi. Em va semblar agosarat, però interessant...”. L’aventura, amb una vessant audiovisual realitzada per Mundo Aséptico, emfasitzarà encara més el caràcter rara avis de Steven Munar, que, en ser preguntat per l’interès que li genera l’actual escena musical catalana, contenta sense embuts: “No m’interessa!”. “És que jo... no sóc gens d’aquesta època”, es justifica. “Fa molts anys que vaig deixar enrere això de la dictadura de la novetat”.

Li complau, això sí, haver consolidat una manera d’entendre la música “diferent”. “Amb els Tea Servants tenia més ansietat per allò que se’n diu triomfar. Després, et comences a qüestionar què és realment el triomf. I, finalment, entens que les coses van millor quan et relaxes i deixes que, simplement, facin el seu camí”.