Adorno i la vida després d’Auschwitz

A finals d’octubre de 1945, el filòsof alemany Theodor W. Adorno (Frankfurt, 1903-Visp, Suïssa, 1969) va informar per carta als seus pares, des de l’exili novaiorquès, que estava treballant en un manuscrit en forma d’aforismes d’estil nietzscheà amb els quals es proposava prendre el pols d’un món exhaust, just acabada la Segona Guerra Mundial i descoberts els camps de concentració nazis, per tal de preguntar-se sobre “què se n’ha fet de la vida sota les condicions del capitalisme”. El llibre anunciat acabaria sent Minima moralia, l’obra més personal d’aquest conspicu representant de l’Escola de Frankfurt, amic de Walter Benjamin –a qui malgrat tot no va poder ajudar– i crític implacable del nacionalsocialisme tant com de la pèrdua de l’experiència que havia propiciat l’ingrés entusiasta en la cultura de masses i en el nou imperi de la mediocritat consensuada. Amb el subtítol gens optimista de “Reflexions des de la vida deteriorada”, és la primera vegada que aquest clàssic del pensament de la postguerra, editat per primera vegada el 1951 a Frankfurt com “un intent d’exposar des d’una experiència subjectiva elements de la nostra filosofia comuna”, es publica en català, en traducció de Joan Ferrarons i Llagostera, familiaritzat amb Kafka i Nietzsche, a més de l’ídix de Leib Ròkhman, com a gran confeti per celebrar els primers vint anys d’Arcàdia, editorial de referència de l’assaig en català.

El títol capgira el sentit de la Magna moralia d’Aristòtil, que tractava sobre el bé, la raó recta i la plenitud, per posar en evidència el paradigma invers que estrenava l’era capitalista, regida per la catàstrofe, la banalitat, la inconsistència d’un jo devorat pel triomf de la uniformitat i la falta d’esperit crític, plegat com estava a l’interès de propagar allò que ja és sabut. “La missió de la dialèctica és fer la punyeta al sentit comú nodrit pels poderosos que parlen de la inalterabilitat del curs del món”, escriu Adorno en un dels 153 aforismes del llibre (malgrat la seva extensió inusual, d’entre mitja pàgina i dues cada un), que es pot interpretar com una llarga relectura de l’idealisme de Hegel partint de les ruïnes del món conegut, des de la moral burgesa a la relegació del paper de les dones, el racisme, la psicoanàlisi, la vida familiar, el sistema productiu i de mercat, l’estatus de l’art o el lloc del pensament en temps de frivolitats, fins i tot el socialisme, per al qual, diu, la solidaritat consisteix a “confiar en els mil ulls del Partit, en els batallons d’obrers ascendits des de fa temps a uniformats”. No són pas qüestions que ens quedin gaire lluny, i d’aquí prové la insòlita pertinència que adquireixen al cap de més de mig segle. Algunes de les afirmacions que conté podrien servir per avui mateix, com ara quan escriu que “la dona que es percep com una ferida sagnant sap més de si mateixa que la dona que es pensa que és una flor perquè això és el que convé al seu home”, o que “els portaveus de la tolerància unitària sempre tendeixen a ser intolerants envers qualsevol grup que no s’hi adapti”. Però, a més, ajuda a comprendre què va representar el nazisme que l’havia portat a l’exili: “A jutjar pels testimonis, s’ha torturat amb desgana i s’ha assassinat amb desgana; potser és justament per això que s’ha torturat i assassinat més enllà de tota mesura.”

Caldrà familiaritzar-se amb l’estil d’Adorno i desbrossar certs passatges que poden resultar hermètics i a vegades desconcertants pel seu gust per la paradoxa, però val la pena emboscar-s’hi per trobar els fragments que ens acullen, com ara que “el tacte és la determinació de la diferència”, que “la delicadesa en el tracte impersonal no és altra cosa que la consciència de la possibilitat de relacions exemptes d’un propòsit”, que els homes durs “són els veritables efeminats, els que necessiten nyicris que els facin de víctimes”, o que “la mirada que es perd en una cosa bella és una mirada sabàtica: salva en l’objecte quelcom del repòs del dia en què fou creat”.