tot recordant
Cesc, l’humor d’un llapis senzill i sublim
Cronista gràfic de la societat catalana durant el franquisme i la Transició, va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 1995 i amb el premi Gat Perich d’honor el 1997
Tal dia com avui del 2006 va morir Francesc Vila i Rufas (Barcelona, 1927), als 79 anys. Va dedicar pràcticament tota la seva carrera a l’humor gràfic, i Cesc era el pseudònim amb el qual sempre va signar.
Fill del també dibuixant, il·lustrador i bibliòfil Joan Vila i Pujol, Joan D’Ivori, va començar de molt jove sota l’aprenentatge del seu pare. Quan només tenia quinze anys (1943), va fer la seva primera exposició, a la Sala Rovira de Barcelona, i va aconseguir vendre els seus primers dibuixos. Uns anys més tard, es va iniciar com a caricaturista al Lecturas (1948); després, al Momento (1951), i, finalment, al Diario de Barcelona (1952). Es va convertir així en el primer humorista que publicava al diari després de la guerra. Les seves vinyetes van esdevenir una petita clariana enmig del dens bosc del franquisme. Els seus dibuixos eren senzills, però sublims, amb detalls plens d’humor que li van servir per ser altament valorat pels lectors. El 1953 va fundar el setmanari humorístic ¡Tururut…!, al qual van entrar a treballar els vinyataires més destacats del moment. A partir de l’any següent, sense abandonar el diari, va diversificar la seva producció publicant també en revistes estrangeres, cosa que li va permetre, per primera vegada, una independència creativa total. Alguns dels seus treballs es podien trobar a les revistes franceses Paris Match, Jours de France i Le Rire, i a les britàniques Punch, Lilliput i Everybody’s, i el seu humor ja tenia una tonalitat més reflexiva. També va decidir publicar recopilatoris dels seus acudits en forma de llibre.
Durant els anys seixanta comença a tenir problemes amb la censura. Tot i que intenta evitar qualsevol situació punyent, els seus dibuixos no amaguen el patiment i la sordidesa de la vida quotidiana del franquisme. Abandona el Diario de Barcelona i passa a col·laborar amb alguns dels millors setmanaris del país, com Cavall Fort i Serra d’Or. El 1964 accepta l’oferta del diari Tele/eXprés, animat perquè es tracta del primer diari privat que obté el permís del govern per aparèixer després de la Guerra Civil, i el 1968 marxa a un altre mitjà privat, El Correo Catalán, i es converteix en el ninotaire més important i influent de la premsa del país. La força del seu missatge emanava sobretot del dibuix, més que no pas de les poques paraules que hi emprava. Als anys setanta participa en la irrupció de diversos setmanaris satírics com Hermano Lobo i Por Favor, amb una pàgina setmanal. Continua fent servir un estil definit, però més net que quan va començar. Durant aquests anys, els dibuixants assoleixen un gran ressò social i l’èxit del públic permet renovar l’escola satírica catalana amb joves ninotaires com Jaume Perich i José Luis Martín. Amb la mort del dictador, la figura de l’humorista o ninotaire torna a incorporar-se amb normalitat a la premsa, igual que en la primera meitat dels anys trenta. Amb l’aparició de l’Avui, el 1976, Cesc troba la seva nova llar. Un mitjà que expressa una catalanitat i un esforç col·lectiu que encaixen a la perfecció amb el seu pensament. Durant 23 anys (entre el 1976 i el 1989), hi va publicar una peça diària i es va convertir així en l’humorista de referència del diari.
Després de tota una vida dedicada a l’acudit, el 1989 va abandonar definitivament l’humor gràfic i va provar sort amb la pintura, el gravat i l’escultura. També en aquest moment va començar a rebre diversos reconeixements a la seva trajectòria. Entre d’altres, va obtenir el premi Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i el Premi Internacional d’Humor Gat Perich, i va ingressar com a membre numerari a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. L’Ajuntament de Barcelona va adquirir bona part dels seus dibuixos, que es conserven actualment a l’Arxiu Històric de la Ciutat (AHCB).