Una bona collita de debutants i reincidents

Si fem cas de la cata­lo­gació de Josep Pla entre “amics, cone­guts i salu­dats”, en un país com el nos­tre, que en l’àmbit cul­tu­ral es podria dir que tots ens tro­bem a l’ascen­sor, és deli­cat des­ta­car cinc, només cinc, títols del 2024. Per sim­pli­fi­car la tria, amb una des­tra­lada immensa, només tin­drem en compte novel·les per a adults escri­tes en català. A més, d’autors debu­tants o amb no gaire obra. Tot i avi­sar-ho, hi haurà molts amics, uns quants cone­guts i qua­tre salu­dats que ens sabrà greu no incloure. El millor i alhora el pit­jor de tenir poc espai és que obliga a fora­gi­tar els mira­ments. La tria és per­so­nal, tot i que inclou sub­tils equi­li­bris externs.

El cert és que ha estat un any d’ini­cis força interes­sants, com ara el d’Eva Comas-Arnal, que ha debu­tat en novel·la gua­nyant el premi Proa amb Mercè i Joan (Proa). Com també va debu­tar amb premi (Docu­menta) Maria Ari­many, amb Al bosc s’hi ha d’anar quan encara és fosc (L’Altra). Altres debuts des­ta­ca­bles per dife­rents motius són els de Laia Mauri (Cos, camp de bata­lla, La Magrana), Glòria Gasch (Ara, i cada demà, Empúries), Clàudia Pagès (Més de dues aigües, Empúries), Joel G. Morera (3 a Den­ver, Qua­derns Crema), Montse Albets (Només terra, només pluja, només fang, Peris­copi)... No han debu­tat, però encara no tenen gaire obra autors com ara Laia Viñas (Aquí baix, L’Altra), Maria Guasch (Les peti­tes vam­pi­res, L’Altra), Antoni Veci­ana (Dolça a la Torre de Fang, La Segona Perifèria), Natàlia Romaní (Les rutes del sublim, Uni­vers), Fer­ran Grau i la seva arris­cada i sol­vent Hiperràbia (Angle), sense obli­dar una rein­ci­dent acla­mada com Eva Bal­ta­sar, amb Ocàs i fas­ci­nació (Club Edi­tor).

Dins d’aquesta línia, doncs, en des­ta­ca­rem cinc, que és el repte. La pri­mera és Si sabes­sis el mar com és bonic (La Magrana), de la debu­tant Gemma Cal­duch. Com en els casos de Joel G. Morera i Montse Albets, per posar-ne dos exem­ples, es nota que debu­tar al vol­tant dels cin­quanta ha jugat a favor a l’hora d’escriure amb un pòsit de bagatge de lec­tu­res i acon­se­guint un estil madur, més ela­bo­rat del que és habi­tual en un debu­tant. Tot, per nar­rar una història freda, amb múlti­ples lec­tu­res i un fons poètic, sobre sire­nes i per­so­nat­ges icònics.

Qui també ha debu­tat aquest any, i amb premi (el memo­rial Agustí Vehí-Vila de Tiana), és Lluís Riera, amb la fas­ci­nant i alhora bru­tal L’Escor­xa­dor (Clan­des­tina / Crims.​cat). Una novel·la, molt fosca i ambi­en­tada en un món rural poc visi­tat, plena de mala bava i amb un estil dels que mar­quen escola i et fan sen­tir impa­ci­ent tot espe­rant la pròxima nove­tat seva.

Alba Dedeu és una tra­duc­tora que, quan té temps i ganes, escriu. Llàstima que no ho faci més sovint amb novel·les com La con­for­mista (L’Altra), una obra breu en què narra la vida d’una pare­lla al llarg dels anys sense tre­pit­jar el fang dels tòpics i amb ale­na­des de lite­ra­tura de gran nivell, entre bafa­ra­des de pollas­tre a l’ast, tot sigui dit.

Manuel Bai­xauli mos­tra a Cavall, atleta, ocell (Peris­copi) el seu ric món inte­rior i un estil hipnòtic, amb situ­a­ci­ons sub­til­ment inqui­e­tants, que arros­sega el lec­tor per una trama sobre un pare i un fill amb molts cops de volant temàtics.

I aca­bem amb una novel·la des­con­cer­tant, diver­tida, ori­gi­nal i tre­men­da­ment ben escrita com és La Gran Subs­ti­tució (Angle), d’Albert Pijuan. Expli­car de què va amb poques parau­les és impos­si­ble i, de fet, és millor lle­gir-la sense tenir-ne ni idea. Un plaer asse­gu­rat. Com amb la resta d’autors.