Altres mons que estan en el nostre

“Je suis l’Empire à la fin de la décadence”, havia exclamat Verlaine al poema “Langueur”, de Jadis et naguère, el 1884, on “imperi” podria referir-se al romanticisme i la “decadència”, a la seva hipertròfia, que, a finals del XIX, havia irradiat a totes les disciplines artístiques. Aquest poema és estrictament contemporani del Zaratustra de Nietzsche, que traduccions estètiques va tenir, entre les quals l’expressionisme alemany probablement va ser la més fidel.

En visitar l’exposició Hi ha altres mons, però estan en aquest, que l’estudi de disseny Casa de Carlota presenta fins al mes de març a la galeria Imaginart, vaig transportar-me a aquest moment explosiu de la nostra història, en què es qüestiona el cànon i el que pren rellevància és l’expressió sincera del jo de l’artista, de manera desinhibida i desacomplexada, fins i tot amb un cert exhibicionisme. Un art vitalista, en efecte, però sobre el qual ens costa calibrar el flux de consciència dels creadors, que s’expressen a partir de circuits racionals difícils de dibuixar, ja que surten d’allò habitual.

L’exposició mostra obres de creatius amb síndrome de Down i autisme de l’estudi, artistes que pinten i esculpeixen sense filtres, que es mostren honestos i genuïns, amb una imaginació desinhibida i molt de talent, per això formen part de l’equip de Carlota. Tant que, exposats al costat de clàssics de les avantguardes com ara Dubuffet, Picasso i Duchamp, precisament, per provocar-nos, se’ns plantegen preguntes com ara: cal tenir tota la formació estètica de la tradició per crear amb qualitat? Per què la tabula rasa condueix a una estètica que es podria confondre, si no prenem atenció, amb obres expressionistes, cubistes, surrealistes o del fauvisme de l’École de Pont-Aven? Deixar anar el flux de creativitat per fer emergir l’inconscient esdevé un mesura d’inclusió? Potser, si explorem l’art des d’altres punts de vista més enllà de l’hegemònic, podem afirmar que és possible excel·lir sense esdevenir nans a espatlles de gegants.

Resulta esfereïdora la sensibilitat que desprenen les obres, l’ús exquisit dels colors i la coherència de les formes. Hi proliferen els retrats, perquè els artistes pinten el rostre de la seva ànima, i llenços amb formes geomètriques. Cal destacar una obra col·lectiva que és una reinterpretació de Las Meninas, que és tan fidel com revolucionària. Aquests artistes tenen una manera única de transmetre els seus neguits, les seves preocupacions i els seus anhels. La mostra ens estimula a integrar com a nostra aquesta altra manera de crear per donar resposta als reptes del present. Ells marquen la diferència en un món on els volem dins. Volem nous punts de vista i altres vies d’accés a l’absolut. Acceptar l’altre per acceptar-nos a nosaltres mateixos, perquè els retrats exposats poden representar-nos a cadascun de nosaltres, amb les nostres pors i els nostres desitjos. Ells han sabut captar l’instant, el momento pregnante del món en què vivim.

Les obres de l’exposició Hi ha altres mons, però estan en aquest ens fan pensar en una moral neta de prejudicis que supera la de l’imperi de les fake news, l’acceleració i la dependència digital, amb uns artistes que sobrevolen els valors decadents actuals i ens ensenyen la importància de l’empatia, la solidaritat i l’honestedat. Ens demanen una societat més inclusiva i regenerativa, més respectuosa amb el planeta i les persones, que deixi impacte positiu en tot el que fem. Aquesta exposició es converteix en un manifest de la inclusió, on el mateix títol, que podria conduir a engany si el llegim per sobre –afegint-hi inconscientment un adverbi de negació (Hay otros mundos pero no están en éste)–, ja posa l’accent en la diversitat de la nostra societat i, en aquest cas, ens impulsa a abraçar els universos de diverses persones amb síndrome de Down o autisme.

En aquest context és quan l’art esdevé un motor de transformació social, un antídot per a l’egoisme i els prejudicis, quan ens mostra el valor de la igualtat d’oportunitats i l’anhel d’una societat més lliure, crítica, integradora i sàvia. Quan el feixisme aixeca el vol, ens cal recordar que l’avantguarda ha de marcar la moral, per tal de poder crear i recrear un món més lliure, més crític i més just, que parli de tots nosaltres amb respecte i cura.