“Cada vegada hi ha menys cors i menys gent que canta”

Vaig començar a can­tar-hi el 2002, que és l’any, també, en què vaig entrar a l’Esmuc. Havia fet cur­sos de direcció amb la Mireia [Bar­rera, pre­de­ces­sora en la direcció del Madri­gal] i m’interes­sava molt can­tar amb ella. No sé si la Mireia accep­ta­ria gaire aquesta con­si­de­ració, però me’n sento total­ment dei­xe­ble. Al Cor Madri­gal com­par­tim una manera, si vols ideològica, molt deter­mi­nada d’enten­dre la música…

No és un cor pro­fes­si­o­nal, la qual cosa no vol dir que no inten­tem que la nos­tra manera de fer tin­gui el màxim de rigor i seri­o­si­tat i que els resul­tats siguin tan pro­pers com sigui pos­si­ble a la pro­fes­si­o­na­li­tat. Una de les con­di­ci­ons, per exem­ple, és que tot­hom tin­gui una mínima for­mació vocal. I, ales­ho­res, no es lle­geix mai en els assa­jos; la gent ha d’estu­diar a casa. Aquest és el pacte, i això ja marca, d’alguna manera, una diferència. D’altra banda, hi ha també una altra carac­terística impor­tant, que és la manera de can­tar. Ara tot­hom canta d’una manera més aviat blan­queta, com volent imi­tar un color anglès que no és el nos­tre, la qual cosa, al meu parer, fa que els resul­tats, per molt afi­nats i acu­rats que siguin, resul­tin plans en el ter­reny inter­pre­ta­tiu, fins i tot escèptics... Nosal­tres som un cor que, si t’ha de can­tar un Rèquiem de Brahms, ha de poder-ho fer, i si ens encar­re­guen un pro­grama a cap­pe­lla amb música de Brit­ten, que és un estil molt dife­rent, també. Sabem que anem una mica a la con­tra, perquè, com deia, la tendència és una altra. Però hi ha una cosa que no ve de la Mireia sinó d’en Manuel Cabero, que és el visi­o­nari del Madri­gal: pro­cu­rar tenir una espe­cial incidència en la música del país, sent cons­ci­ents que hi ha coses que, si no les fem nosal­tres, pro­ba­ble­ment no les farà ningú.

Que una cate­dral deci­deixi tenir un cor pro­fes­si­o­nal per als seus ser­veis és una cosa que cal aplau­dir i reve­ren­ciar, ja que això no ho fa ningú. Ni tan sols les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques, pràcti­ca­ment. Cada ser­vei, cada diu­menge, es can­via el pro­grama, la qual cosa vol dir que, dels 200 motets que pugui tenir Pales­trina, no els he fet tots, però gai­rebé! I una cosa així, sense un cor d’aques­tes carac­terísti­ques, seria invi­a­ble.

Si toqués, per exem­ple, la tiorba, que­da­ria limi­tat a una època molt con­creta. Però tre­ba­llo amb un ins­tru­ment, la veu, que em per­met fer vuit segles de música, des de Brahms fins a una obra de Benet Casa­blan­cas [com­po­si­tor a qui el Cor Fran­cesc Valls, amb Biosca encara a la direcció, va encar­re­gar l’any pas­sat una versió actual del Cant de la Sibil·la]. Has de tenir un conei­xe­ment impor­tant de les obres que fas, és clar, però si puc fer de tot, per­fecte. Jo, de fet, ni tan sols em defi­ni­ria com a espe­ci­a­lista de música antiga, que no sé gaire què vol dir…

Una mica de casu­a­li­tat, ja que al Museu de Lleida en tenen un lli­bre i la seva con­ser­va­dora, Est­her Balasch, va pro­po­sar la idea amb la fina­li­tat que, a la sala del museu on hi ha el lli­bre, s’hi pogués també escol­tar música. Un pro­jecte, doncs, d’aquells que no tens cada dia... Ho vaig pro­po­sar a Juan de la Rubia [orga­nista], amb qui m’entenc molt bé, i, tot i que abans d’enre­gis­trar-ho no havíem fet cap con­cert, va fun­ci­o­nar esplèndi­da­ment, fins al punt que, ara, amb l’Ensem­ble, farem un segon disc.

La tendència és pen­sar que estem molt bé, perquè, cer­ta­ment, hi ha més pro­fes­si­o­nals que abans. Hi ha coses, sens dubte, que es fan molt millor ara que fa 50 anys. Però, d’altra banda, també és cert que cada vegada hi ha menys cors i menys gent que canta. De cors infan­tils, per exem­ple, pràcti­ca­ment no en que­den. Hi ha, per tant, menys gent en con­tacte amb el cant coral. I la quan­ti­tat també fa la qua­li­tat. És com a la Xina: si hi ha un milió i mig d’estu­di­ants de supe­rior de piano... alguna cosa en sor­tirà! A vega­des, a Cata­lu­nya, tinc la sen­sació que ens cre­iem que, aquí, el cant coral és la pera, però no és així. Tenim coses molt bones, sí, però abans hi havia molta més gent. A Vila­franca [on va néixer] recordo un moment en què hi va arri­bar a haver vuit o nou cors!