“Cada vegada hi ha menys cors i menys gent que canta”

Vaig començar a cantar-hi el 2002, que és l’any, també, en què vaig entrar a l’Esmuc. Havia fet cursos de direcció amb la Mireia [Barrera, predecessora en la direcció del Madrigal] i m’interessava molt cantar amb ella. No sé si la Mireia acceptaria gaire aquesta consideració, però me’n sento totalment deixeble. Al Cor Madrigal compartim una manera, si vols ideològica, molt determinada d’entendre la música…

No és un cor professional, la qual cosa no vol dir que no intentem que la nostra manera de fer tingui el màxim de rigor i seriositat i que els resultats siguin tan propers com sigui possible a la professionalitat. Una de les condicions, per exemple, és que tothom tingui una mínima formació vocal. I, aleshores, no es llegeix mai en els assajos; la gent ha d’estudiar a casa. Aquest és el pacte, i això ja marca, d’alguna manera, una diferència. D’altra banda, hi ha també una altra característica important, que és la manera de cantar. Ara tothom canta d’una manera més aviat blanqueta, com volent imitar un color anglès que no és el nostre, la qual cosa, al meu parer, fa que els resultats, per molt afinats i acurats que siguin, resultin plans en el terreny interpretatiu, fins i tot escèptics... Nosaltres som un cor que, si t’ha de cantar un Rèquiem de Brahms, ha de poder-ho fer, i si ens encarreguen un programa a cappella amb música de Britten, que és un estil molt diferent, també. Sabem que anem una mica a la contra, perquè, com deia, la tendència és una altra. Però hi ha una cosa que no ve de la Mireia sinó d’en Manuel Cabero, que és el visionari del Madrigal: procurar tenir una especial incidència en la música del país, sent conscients que hi ha coses que, si no les fem nosaltres, probablement no les farà ningú.

Que una catedral decideixi tenir un cor professional per als seus serveis és una cosa que cal aplaudir i reverenciar, ja que això no ho fa ningú. Ni tan sols les institucions públiques, pràcticament. Cada servei, cada diumenge, es canvia el programa, la qual cosa vol dir que, dels 200 motets que pugui tenir Palestrina, no els he fet tots, però gairebé! I una cosa així, sense un cor d’aquestes característiques, seria inviable.

Si toqués, per exemple, la tiorba, quedaria limitat a una època molt concreta. Però treballo amb un instrument, la veu, que em permet fer vuit segles de música, des de Brahms fins a una obra de Benet Casablancas [compositor a qui el Cor Francesc Valls, amb Biosca encara a la direcció, va encarregar l’any passat una versió actual del Cant de la Sibil·la]. Has de tenir un coneixement important de les obres que fas, és clar, però si puc fer de tot, perfecte. Jo, de fet, ni tan sols em definiria com a especialista de música antiga, que no sé gaire què vol dir…

Una mica de casualitat, ja que al Museu de Lleida en tenen un llibre i la seva conservadora, Esther Balasch, va proposar la idea amb la finalitat que, a la sala del museu on hi ha el llibre, s’hi pogués també escoltar música. Un projecte, doncs, d’aquells que no tens cada dia... Ho vaig proposar a Juan de la Rubia [organista], amb qui m’entenc molt bé, i, tot i que abans d’enregistrar-ho no havíem fet cap concert, va funcionar esplèndidament, fins al punt que, ara, amb l’Ensemble, farem un segon disc.

La tendència és pensar que estem molt bé, perquè, certament, hi ha més professionals que abans. Hi ha coses, sens dubte, que es fan molt millor ara que fa 50 anys. Però, d’altra banda, també és cert que cada vegada hi ha menys cors i menys gent que canta. De cors infantils, per exemple, pràcticament no en queden. Hi ha, per tant, menys gent en contacte amb el cant coral. I la quantitat també fa la qualitat. És com a la Xina: si hi ha un milió i mig d’estudiants de superior de piano... alguna cosa en sortirà! A vegades, a Catalunya, tinc la sensació que ens creiem que, aquí, el cant coral és la pera, però no és així. Tenim coses molt bones, sí, però abans hi havia molta més gent. A Vilafranca [on va néixer] recordo un moment en què hi va arribar a haver vuit o nou cors!